Això és la guerra!

Una persona meravellosa em va fer descobrir fa poc l’escena de Duck Soup (traduïda a Espanya com a Sopa de ganso), dels germans Marx, en què Groucho s’ha de reunir amb l’ambaixador de Freedonia pendent d’una conversa que eviti una guerra. Abans de la reunió, Groucho estudia l’estratègia de donar-li la mà, però després l’envaeix el famós “i si...”. En aquest cas, ell imagina l’ambaixador rebutjant-li de males maneres la mà. La simple projecció d’aquesta idea fa que, quan tot just apareix, Groucho li propini un cop de guant que aleshores sí que inicia la guerra. És el que té el pensar massa o, més ben dit, fer hipòtesis sempre negatives: quan són sempre negatives, és que no són reals. M’ho explicava fa poc una professional del tema, que normalment tots els “i si...” que ens fem acostumen a ser negatius o pessimistes o trencadors d’expectatives. Tots. Mai no donem gaire espai per als “i si...” en positiu o amb possibilitats l’èxit, i aquest és el senyal més inequívoc de la seva falsedat i toxicitat: perquè és impossible, del tot impossible, que tot surti malament. És una hipòtesi, de fet, altament improbable. Però sembla mentida com ens hi agafem, normalment a causa de la por o bé del desconeixement.

No sabíem com seria, això de proclamar la independència. No sabíem si teníem prou forces, però sabíem que volíem fer-ho i per això molts vam escriure a favor de tirar endavant: diria que els fets ens han acabat donant la raó, no perquè la victòria estigués garantida, sinó perquè la derrota segura era la por. Sempre? Sí, sempre. Alguna cosa hi guanyaràs, si ensenyes les dents. O si com a mínim te les ensenyes a tu mateix i et demostres que tens la determinació d’intentar-ho, fins i tot a risc de no guanyar. Si com a mínim evites la derrota, o permets assegurar que amb tu no es pot fer broma, que no t’amagues dins la closca, que no gires cua a l’últim moment. Tenir por, però, és la cosa més humana del món: per això tampoc no he escrit en contra de la reculada posterior, de la manca de valor per arriar la bandera. Perquè quan un no està o no se sent preparat, ha de ser per alguna raó. I el temps haurà de dir si estarem preparats quan torni a arribar l’onada, l’alineació dels astres, l’esperit de victòria, el momentum, el màgic dilluns (per dir un dia). Les coses importants mai no s’aconsegueixen a la primera, sobretot quan s’ha intentat o s’està intentant. I podem assegurar, o jo puc assegurar, que els passos que s’han fet han estat molt i molt importants. Els respecto i els reconec.

He escrit diverses vegades sobre la necessitat de ser fidel als desitjos més que a la realitat (tan vulgar, tan poc escollida, tan argument de mediocres). Però, tot i així, sé que canviar les coses costa molt. I diversos intents, i canvis de pell, i ensopegades contra una ombra absurda i misteriosa que de vegades no saps d’on ve. Els nostres “i si...” són tan irracionals com els desitjos que tenim, que sovint provenen d’emocions, i no de raons. Per sort. En el cas de Catalunya, emancipar-se significava culminar tot un repte generacional i jo penso que s’hauria pogut aguantar molt més la pugna. Però el simple fet d’expressar la voluntat en seu parlamentària, de formular una idea, d’assumir fins i tot les conseqüències del fracàs (com estan assumides), ja demostra que a partir d’ara res no serà igual. Ja només per això, ho compro. Els veritables il·lusos són els que creuen que no ha servit per a res, o que ridiculitzen el capítol. Això és com el noi que diu “em sento dona” però encara no ha materialitzat ni socialitzat del tot el canvi. Però ho ha dit, i ho ha compartit encara que sigui amb el mirall, i ho ha afirmat amb total contundència, encara que sigui per un moment. Encara fins i tot que reculi. Ho ha dit, li ha sortit de dins, i a partir d’ara tot ha canviat.

“I si...”, en tot cas, acostuma a ser una trampa. Necessària, normal, fins i tot sana, però en el fons mentida perquè mai no acostuma a ser tot tan dramàtic. No som nosaltres els que vam anar de catxa: és la por, la que va de catxa. L’adversari no té tan bones cartes. Entre d’altres coses perquè, a cada carta bona nostra, ell en perd una. I la millor carta que podem tenir és la seguretat en nosaltres mateixos, aquell “apujo l’aposta” encara que no les tinguem totes. La carta que demostra que estem vius i que guanyarem encara que perdem. Perquè no és que tinguem un pòquer d’uns: és que tenim un pòquer d’asos. Encara que l’u i l’as siguin exactament les mateixes cartes, mai de la vida no han estat les mateixes cartes.