Cent dos anys

Com aquell qui diu, abans-d’ahir. Víctor Català, o sigui Caterina Albert, ho deia en el discurs dels Jocs Florals de l’any 1917: “Perquè el problema feminista, com lo problema obrer, és de viva actualitat arreu d’aquest món que, abans de la guerra, ne dèiem civilitzat; i així com lo passat segle restituí a l’home sa veritable dignitat humana, és d’esperar que el segle actual, en plantejar resoltament los problemes de la dona i de l’obrer, dugui en potència la solució d’aquests problemes” (O.C., p. 1.694). ¿I...? Trobo que ens hem avesat a empassar-nos els incompliments electorals. Mesells i/o ignorants com som, ens lamentem de totes les humiliacions que imposen els que manen –en nom, sempre, de la Constitució del dia dels Innocents del 1978–, i que no tenim ni el dret a discutir, i que, en canvi, ens barrin el pas, amb amenaces no gens benignes, quan demanem l’acompliment de tants i tants articles de la Constitució que la nostra classe política ha jurat o ha promès, amb fórmules més o menys grotesques, que respectaria al peu de la lletra. ¿O és que no són constitucionals els drets a un habitatge digne, a centres docents públics, a una sanitat eficaç, a la dignitat personal, a la lluita efectiva contra l’atur, a l’honor, a l’atenció especial per a persones amb discapacitats físiques, psíquiques o sensorials, a la presumpció d’innocència, a la lluita contra l’especulació del sòl o a una justícia amb garanties?

El respecte als referents clàssics exigeix, més que no pas discursos de fum-fum-fum, honestedat i eficàcia en la gestió de tots els recursos de la comunitat, el bon ús dels quals correspon als i a les electes. ¿O és que no ens creiem la democràcia?