El bonsai més alt del món

Quan comença a fosquejar, milers de xinesos circulen en riuades cap al moll de Xangai per contemplar com s’il·luminen els gratacels de l’altra banda del riu. Unit als concurrents, em vaig recordar a mi mateix anant a veure els focs artificials de la festa major. La pólvora, base de la pirotècnia, va ser descoberta pels xinesos. No m’estranyaria que un dia els coets i petards els trobem substituïts per bombetes led, el gran desfici actual d’aquest país expansiu d’on ens acabarà arribant tot. Uns dies abans, a Guilin, ens havien portat a visitar una cova d’estalactites. Aquestes coves són totes idèntiques, aquí i on sigui, i ofereixen les mateixes fantasies visuals: “Allà, si s’hi fixen, veuran un os; allà, un bròquil; allà dalt, un home ajagut.” Per primer cop no hi vaig trobar la Moreneta. “Allà, un Buda.” Acabarem veient Budes, i els ossos seran pandes.

Al matí havia pujat al mirador del segon edifici més alt visible des del moll de Xangai: un que es remata amb una gran obertura quadrada i que adopta l’aire d’un obridor d’ampolles gegantí. “El forat havia de ser circular però les autoritats el van desaconsellar als arquitectes perquè no evoqués la bandera japonesa.” L’animadversió pels japonesos, que no arrenca de l’última guerra sinó d’altres malvestats mil·lenàries, es manté viva. L’alçada ofereix una gran perspectiva de la ciutat: els cotxes, cap per sota d’un Audi, circulant per vies elevades com autopistes; els carrers comercials plens de compradors contents; aquí al costat o la llunyania, més i més gratacels de vidre i acer. A sota, cases baixes que esperen ser substituïdes per altres edificis en vertical. Quins negocis s’hi fan, en aquests edificis? Estan connectats amb alguna fàbrica productiva o hi domina l’especulació? Molts tenen plantes destinades a hotels de luxe. Qui s’hi allotja? Què hi ve a intercanviar, tanta gent? Aquests dies ha fet trenta anys de la massacre de Tiananmen. Les autoritats han dit que sense aquella repressió no hauria estat possible la Xina pròspera actual. La sinceritat pot fer mal però és il·lustrativa. Els sistemes democràtics corregeixen els abusos, l’especulació i la corrupció que des d’aquí dalt s’intueixen. The Economist alerta que el model dictatorial xinès s’exporti a altres països, amb el vistiplau dels seus habitants, emparant-se en l’èxit econòmic. N’hi ha símptomes, a Europa i Amèrica.

Un guia local m’havia confiat: “Els bonsais no són japonesos com la gent es pensa, sinó d’origen xinès; ¿vostè ha vist mai una paraula japonesa acabada en sai? “Ara mateix no sabria què dir-li.” “Bon vol dir “test” i sai, planta.” “No ho discutirem.” “I la planta, tractada, no ha de ser nana, com al Japó, sinó gran, alta, com més alta, ufanosa i visible, millor.”