Rellegint Zweig...

El primer llibre de Stefan Zweig que vaig llegir, en la meva ja tan llunyana adolescència, va ser la seva biografia de Fouché, subtitulada Retrat d’un home polític. Guardo des de llavors el perfil bàsic del personatge (l’intrigant, fred, etern ministre de la policia i ben poca cosa més). Després han anat caient altres llibres, des d’El món d’ahir. Memòries d’un europeu i Moment estel·lars de la humanitat fins a algunes –poques– novel·les, passant per altres biografies. Però, fa pocs dies, un amic em regalà un exemplar d’una nova i pulcra edició del Fouché, dient-me –en la breu nota que l’acompanyava– que llegeixi les pàgines 55 i 56. Li vaig fer cas i, el darrer cap de setmana, he rellegit el llibre. I, després de fer-ho, comparteixo l’opinió de Jordi Llovet: “Fouché és el llibre més apassionant i més il·lustratiu de Stefan Zweig. Encara té vigència, i molta.”

Joseph Fouché nasqué a prop de Nantes l’any 1759 i morí a Trieste el 1820. Venia d’una nissaga de marins, s’educà al seminari i fou professor de llatí, física i matemàtiques a diferents convents, però mai fou ordenat. Seixanta anys de vida li donaren per molt. Va estar a la Convenció; votà a favor de la mort del rei; segué als escons de la Muntanya; dirigí la brutal repressió de Lió; fou ministre de la Policia del Directori i, no obstant això, còmplice del 18 de Brumari; Napoleó el mantingué en el seu càrrec i el nomenà senador i duc d’Otranto; intrigà amb Talleyrand però conservà les seves funcions fins al 1810; s’aproximà a Anglaterra buscant la pau, però fou desautoritzat; després de Napoleó, contribuí al retorn de Lluís XVIII i novament fou ministre de la policia fins que el 1816 caigué en desgràcia en ser perseguit com a regicida, i es va retirar a Trieste, on morí.

En va fer de tots colors, sempre amb el mateix designi. S’ha dit i reiterat que l’ambició i la intriga eren les úniques passions d’aquest home polític, privat d’escrúpols i moral, que navegà a través de les convulsions de la França revolucionària i de l’imperi amb una sola aspiració: tenir el poder en la seva expressió més radical i directa, el poder de coerció que dimana de l’exercici de la força. Zweig ho explica bé: “Els governs, les formes d’Estat, les opinions, els homes canvien, tot es precipita i desapareix en aquest furiós terbolí del canvi de segle, tan sols un es queda sempre en el mateix lloc, al servei de tots i de totes les idees: Joseph Fouché.” “Tan sols he conegut un autèntic i complet traïdor: ¡Fouché!”, va escriure Napoleó a les breus memòries que redactà i dictà a Santa Helena. Quan, el 1815, Chateaubriand va veure entrar de bracet a l’antesala del recentment restaurat Lluís XVIII Talleyrand i Fouché, sentí una onada de sarcasme que reflectí a les seves Memòries d’ultratomba, amb aquestes paraules: “El vici recolzant-se en el braç de la traïció.”

I, pel que fa a les pàgines recomanades pel meu amic, es tracta d’una reflexió de Zweig sobre un episodi de la vida de Fouché: els sagnants fets de Lió. Escriu Zweig: “Aquest és el secret de quasi totes les revolucions i el tràgic destí dels seus líders: a cap d’ells li agrada la sang, i no obstant això es veuen forçats a vessar-la. Tots ells [...] tan sols volen intimidar els seus adversaris polítics amb l’amenaça de l’execució; però la llavor del crim brolla compulsivament de la seva prèvia aprovació teòrica. La culpa dels revolucionaris francesos no és, doncs, haver-se embriagat de sang, sinó de paraules sagnants [...]. Les seves accions segueixen compulsives les seves paraules, i comença una espantosa carrera perquè ningú gosa quedar-se al darrere dels altres en aquesta caça del favor popular.” El que sempre comença jugant amb les paraules es torna una sobrepuja cada cop més salvatge; d’aquesta manera “se sacrifiquen milers de persones, no per plaer ni tan sols per passió i menys encara per decisió, sinó per la indecisió de polítics, homes de partit, que no tenen el valor per resistir-se al poble; en última instància, per covardia”.

És, sense cap mena de dubte, una reflexió amb valor universal.