El cicle

Resulta que a la societat fracturada on ens barallem independentistes i partidaris del 155 coincidim a pensar que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. També estem d’acord a dir que hem viscut millor que els nostres pares. Dels avis, en canvi, no hem tendit a parlar-ne gaire. Massa complex. Van viure una república, una guerra, una dictadura, els primers anys d’una transició... Molts d’ells van anar morint, mentre recuperàvem uns drets polítics i es començaven a posar les bases per assentar uns drets socials i, en el cas català, nacionals molt semblants als que havien reclamat ells de joves. Hi ha el progrés, sí, però, culminant projectes, no es pot pas dir que la humanitat avanci. Gràcies a això, els nostres avis van poder fer el cicle complet. Més tard, molts dels seus nets hem pensat durant anys que, si haguessin pogut allargar una mica l’estada en aquest paradís de possibilitats que és la terra, haurien vist guanyar finalment alguns dels drets que de joves reivindicaven i haurien pogut sortir d’una vegada del cicle. Recuperats els drets polítics, pensàvem que a nosaltres ens havia tocat la grossa de poder portar a la pràctica algunes de les seves reivindicacions ancestrals. Sí, érem els hereus afortunats de les il·lusions dels avis. Ens ho deien també els que manen: “Arribarà el dia que decidireu.” I ens ho vam creure. 155 i tribunals ens han fet veure que no arribarà aquell dia, avui sabem que som també els hereus de les frustracions dels avis. I ara els que han manat sempre ens diuen que tot va a pitjor: l’economia, el medi ambient, la seguretat, el futur dels fills… I ens insinuen que hem de renunciar a alguns drets a canvi de poder continuar vivint bé. El mateix, doncs, que ha passat sempre a la Xina. És clar que nosaltres tenim la gran sort de ser espanyols. Xinesos no en som. Només faltaria.