De reüll
El dret a ser del petit
Només un 51% del personal dels museus catalans té contracte indefinit. Un 12% és temporal i en el 37% restant hi trobem un immens forat negre: els que hi fan feina per a empreses externalitzades que els sotmeten a condicions laborals d’una gran precarietat. Aquesta és una de les dades que van transcendir en el primer Fòrum dels Museus de Catalunya, celebrat la setmana passada. Va ser un èxit de convocatòria (hi van assistir més de 300 professionals) i, sobretot, d’ànims. I és que malgrat tot, i tot vol dir moltes misèries, els museus (matís: els treballadors dels museus) tenen ganes, il·lusió, empenta, diguem-ho com vulguem, per desplegar la seva missió i per erigir-se en una veritable eina del cada vegada més desgastat estat del benestar. Però com s’ha de fer amb tantes limitacions de recursos humans? N’hi ha més, de dades, que no conviden a l’optimisme. Des del 2011, les plantilles fixes s’han reduït un 5%. Si bé les dels museus grans han pujat un 5%, les dels mitjans-grans han disminuït un 8%; les dels mitjans-petits, un 21% i les dels petits, entre un 27% i, els que han quedat al precipici de la seva sostenibilitat, un 30%. L’ecosistema dels museus catalans és ric gràcies a aquests centres d’escala humana que, lluny dels atractius turístics de les poderoses ciutats, teixeixen relacions gairebé íntimes amb els ciutadans. Fan comunitat. Amb pocs diners i molta imaginació. Si en prescindim la factura social ens sortirà cara.