Una veu amb ànima

Ara que encara cuegen les remors polèmiques del festival d’Eurovisió i que l’estigma de la marca España segueix sent que una de les millors classificacions aconseguides dels últims anys li hagi proporcionat un personatge fals com Rodolfo Chikiliquatre, m’agradaria anar enrere, a l’any 1967, a un dels grans festivals de la cançó, el de San Remo. Van guanyar Claudio Villa i Iva Zanicchi amb Non pensaré a me, però amb un títol molt semblant, Non prego per me, es consagrava Lucio Battisti com a compositor. Eren altres temps i aquesta cançó va viure un llançament internacional, interpretada per Mino Reitano i The Hollies, encara amb el mític Grahan Nash al capdavant, poca broma. La versió castellana, editada per Belter, la va defensar Rafael Turia, un cantant de veu profunda i càlida, que va guanyar el popular concurs de TVE Salto a la fama que van presentar José Luis Barcelona, José Luis Uribarri i Irene Mir.

Turia és un d’aquells personatges que mereixen molta més atenció, però per desgràcia som un país que oblida amb excessiva facilitat la gent que ha bastit la nostra base cultural i la nostra memòria sentimental. A hores d’ara, amb la batalla per conquerir al preu que sigui els resultats de l’EGM, la ràdio té més oients i més presència que mai, deixant en no res aquella profecia dels Buggles que anunciava que el vídeo mataria l’estrella de la ràdio, però tot i així, tret de casos molt concrets, té poca memòria i poc respecte cap a la gent que l’ha fet créixer. I aquest seria precisament el cas del Rafael.

Després del pas fugaç per la música, la seva vida va lligada a la ràdio, a la televisió, al doblatge i, en definitiva, a allò tan màgic de transmetre emocions a través de la veu, de saber modular-la fins arribar a convertir-la en una carícia, en un missatge, en un alè d’alegria. El seu currículum, que passa per Radio Juventud, Ràdio Barcelona o TVE és potent i va lligat a infinitat de programes, tots emblemàtics, recordats, amb capacitat per revifar records i per encomanar felicitat. Revoluciones, El Barco Jota, Al mil por mil, Trotadiscos, Día de fiesta, Vídeos de primera, Los Lunnis, o el Primijuego en poden ser una bona i variada mostra. Compartint experiències amb altres noms fonamentals de la nostra història hertziana com Tino Romero i Àngel Casas (amb ells va guanyar un Ondas), José María Pallardó, Adelina Castillejo o Jordi Estadella, és un dels grans mestres actius que, tot i estar jubilat, encara es pot localitzar al sempre brillant i emocionant espai El Turia y sus afluentes del Cocodril Club de l’Albert Malla. També va tenir l’audàcia de fer emmudir el públic d’un espectacle de focs artificials i sovint gratuïts com el Tú sí que vales, recitant amb una veu que posava la pell de gallina el poema Se deja querer, de José Ángel Buesa. Per tot això, per tots els records, per totes les emocions que ens regala tancant el ulls i deixant-nos amarar per la seva veu, aquestes línies són un modest homenatge a una gran veu, a un bon amic, a un mestre i a una meravellosa persona. Gràcies per tot, Rafael.