“Arriscada i compromesa”

No deixa de ser curiós que ahir, a la presa de possessió d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona (gràcies, Valls, gràcies) un dels qui més aplaudiments va rebre fos Joaquim Forn. Se’ls mereix. Perquè aquesta nit passada, a diferència de tots nosaltres, i de tots els regidors que ahir l’acompanyaven i saludaven, ell haurà dormit a Soto del Real a l’espera d’una sentència que tots temem. Ahir, poca solemnitat, poc glamur, crits i aplaudiments. Però Colau ja és alcaldessa. Amb els vots de l’Íbex 35 de Manuel Valls, amb els del PSC del 155, i fins i tot amb la felicitació efusiva del candidat del PP, Josep Bou (“...y Vila, y Costa, y Font, y Barceló, y Pujals, y Soler, y Cendra... Soy catalán, y en casa tengo un pesebre con un caganer, y tengo un tió, y canto ‘El noi de la mare’.”). Si l’anterior mandat de l’alcaldessa ja va ser complicat, amb una victòria ajustada per sobre de CiU (ella 11 regidors, CiU 10), res fa pensar que aquest cop li vagi millor (amb unes eleccions on a Barcelona ha guanyat ERC, i quan ella ha accedit a l’alcaldia amb un pacte rocambolesc). Com que jo ahir no era a dins, no sé si des del Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona se sentien els crits i les proclames de la plaça de Sant Jaume. La política, ahir, era dins l’ajuntament. A fora, la ciutadania, aquest poble que Colau sovint es posa a la boca. Faria bé, de prendre nota del que li deien. “El que passa aquí es veu a tot Europa, se sent a tot el món”, deia Manuel Valls en el seu torn, quan va tenir la gosadia, ell, de criticar els poderosos. Bona, aquesta, Manuel, advertint fins i tot que els nacionalismes acabin en guerres. Com que ahir se sentia protagonista (curiós, que ahir Valls i Forn fossin més protagonistes que Colau), el candidat de Ciutadans, maleducat i provocador –què és això de no donar la mà al president de la Generalitat?–, va confessar que havia pres “una decisió arriscada i compromesa”. Potser sí. Però em sembla que, per decisió “arriscada i compromesa”, la de l’alcaldessa Colau. Li costarà. I haurà de deixar de ser l’alcaldessa de Valls, que és el que és ara, per ser l’alcaldessa de tots. La de la capital d’una Catalunya on, agradi o no a ella, agradi o no a Valls, a Bou o a Collboni, l’independentisme continuarà essent un pal de paller.