El banc del si no fos

Se’m deslloriga una branca de les ulleres, la porto a arreglar i em diuen que torni al cap d’una hora. Quan hi torno em comuniquen que el mal és irreparable i que vagi triant una nova muntura, entre les que s’adapten als vidres. La gestió és feta. “Estaran d’aquí a una altra hora.” Me’n vaig a casa i al cap d’una hora soc de nou a l’òptica. “Haurà d’esperar encara deu minuts.” Surto al carrer. Davant mateix hi ha un conjunt de quatre bancs. M’assec en un. Tots els pobles i ciutats disposen d’un o més bancs anomenats del “si no fos”. Aquests quatre responen a la classificació. Des de bon matí fins al vespre s’hi asseuen persones grans, sobretot homes, que, segons comenten ells amb ells, es trobarien en perfecte estat de salut “si no fos...” Si no fos aquesta cama, si no fos pels ronyons, si no fos que no hi veig, si no fos que sordejo, si no fos que demà entro a la sala d’operacions i no sé si ens veurem més. No m’hi havia assegut mai, fins ara. Sempre hi ha una primera vegada. Ai, les primeres vegades, anunci, com l’expressió indica, que en vindran més. Faig examen d’avaries personals. Tot bé, si no fos... Si no fos, per començar, que no porto ulleres i no hi veig. No entrarem en altres detalls. Com que és tard del vespre i les persones grans sopen aviat, només jo i un altre home ocupem els quatre bancs. L’altre home se’n va i em quedo sol, en exposició dels que passen pel carrer. Durant el dia, són els que passen pel carrer l’objecte de contemplació i anàlisi per part dels usuaris dels bancs. El principal centre d’interès i dels comentaris són les noies joves. L’alegria i la joventut que passen... Els pintors medievals i després els barrocs van produir molts quadres que per il·lustrar el tempus fugit i el vanitas vanitatis representaven una dona jove i presumida al costat d’una vella decrèpita. De vegades aquesta vella era morta del tot i feia senyals a la jove perquè la seguís o per indicar-li que tard o d’hora la seguiria fatalment. No sé si és la intenció de l’Ajuntament, però aquests bancs sembla que estiguin pensats no només perquè els vells hi trobin repòs i bones vistes sinó també perquè els transeünts i sobretot les transeünts tinguin un moment de reflexió funesta. Ells i elles fan veure que no els miren, però només ho fan veure. La contemporaneïtat també és puritana i alliçonadora. Al davant dels bancs hi ha una botiga de roba interior femenina. Puc llegir el rètol il·luminat, Intimissimi, però els maniquins de l’aparador no em diuen res perquè els veig borrosos. Si no fos... Si només fos això, rai.

Entro a l’òptica. “Ja estan.” M’emprovo les ulleres. “Li fan conjunt amb la camisa que porta”, em diu la dependenta. L’última vegada em va dir de les altres, les que s’han trencat i no portaré més, que em rejovenien.