Silencis i mentides

A Don’t even think about it!, George Marshall ens explica com hem instituït un silenci social sobre l’escalfament global: quan introdueix aquest tema en una conversa, la calidesa desapareix i els seus interlocutors busquen un altre tema de què parlar. El professor Zerubavel, de la Rutgers University, descriu això com un silenci socialment construït: quan deliberadament deixem de percebre una cosa. En aquesta línia, la professora Noorgard (University of Oregon) cita una resposta rebuda a Noruega sobre les reaccions a l’escalfament global: “Vivim d’una manera i pensem d’una altra. És una habilitat, és l’art de viure.” Noorgard explica que els noruecs es tenen per ciutadans honestos i implicats, i líders en la lluita contra l’escalfament global. Però també són uns dels principals exportadors de petroli i gas del món. I resolen aquesta contradicció identificant l’escalfament global com a quelcom que no és socialment acceptable de parlar-ne. Trien deliberadament no saber. Alhora, el professor Fisher (Southern California University) explica que quan un no-expert ha d’entendre un problema tècnicament complex, decideix més basant-se en la qualitat de la narració que sent, que no basant-se en la qualitat de la informació que conté: “Té sentit? És una narració clara? Puc comprendre els personatges? Encaixa amb les meves creences i valors?” Això arriba al punt que, en un experiment, es varen llegir narracions a un grup advertint-los que eren falses. Quan, més tard, es varen passar tests al grup, molts varen respondre considerant certes les narracions. Ho havien internalitzat tan bé, que molts ni recordaven d’on provenia la informació. Així, una narració veritable però no engrescadora (“El conjunt de l’evidència porta la majoria dels científics a suggerir que les nostres emissions estan perjudicant el clima”), no pot competir amb una narració engrescadora, encara que sigui falsa (“Científics sense escrúpols estan conspirant per a produir proves falses de l’escalfament global a fi d’assegurar-se diners per a recerca”). Això posa el llenguatge deliberadament asèptic, neutral i precís dels científics en permanent desavantatge per davant dels negacionistes que, aquests sí, no tenen cap escrúpol a mentir i distorsionar per tal de difondre el seu missatge (molt sovint pagat per la indústria fòssil). I, malauradament, la probabilitat de canviar opinions establertes a través de més informació és molt baixa, malgrat la percepció de la gran majoria dels científics climàtics que el problema és que la gent no entén el problema i que això es combat amb més informació. Irònicament, una prova perfecta que més informació no canvia les preses de posició és el fet que els comunicadors científics continuen ignorant l’extensa evidència científica que més informació no canvia les preses de posició de la gent.