Nit de Sant Joan

Quan es publiqui aquest article serà el dia de Sant Joan; jo l’estic escrivint esperant que n’arribi la nit. És així perquè m’encanta la nit de Sant Joan. Em du a la infantesa, quan, menjant coca a quatre mans, celebrava que el curs hagués acabat i que, sense haver d’anar a col·legi, em podria passar l’estiu a la piscina on anava amb els pares per celebrar-hi la revetlla. Em retorna a l’inici de la meva joventut, quan, festejant el solstici d’estiu al volcà Montsacopa, vaig conèixer un dels meus amors i una de les més grans amistats de la meva vida. Em fa reveure els cels estelats que, mentre hi fèiem la revetlla, vaig contemplar des de l’era d’una masia de l’Alta Garrotxa. Em fa reviure totes les vegades que, ja de molt gran, he llançat petards amb els fills d’uns meus amics. Com que sempre relatem la nostra vida, és possible que imagini que les meves nits de Sant Joan han sigut fantàstiques. Potser tot plegat és una il·lusió, que no és aliena al fet que, tres dies més tard de l’inici de l’estació, en aquesta nit sentim que comença l’estiu com una promesa de vida més lliure i desordenadament feliç que possiblement no es complirà. Com que temo haver caigut prou en la cursileria, no diré que és una nit màgica. Però penso que no és per res que William Shakespeare ambientés A Midsummer Night’s Dream, una de les seves comèdies més esbojarrades, en una nit de Sant Joan. Sembla que tot hi pugui passar en aquell bosc habitat per fades, enamorats fugitius i actors amb poca traça. I és així que, com passa sovint, el món de la ficció es presenta amb una plenitud més gran que la realitat. Tanmateix, continuo creient que he viscut moments meravellosos les nits de Sant Joan i, segurament, ha estat quan menys ho esperava. Desitjo que hagin disfrutat la que hem acabat de passar.