Reincidir

Dos articles recents meus, el que es titulava Ho tornarem a fer i el de diumenge en forma de carta al president Torra, han estat celebrats pels que són contraris a la independència i als independentistes. Troben que és motiu d’alegria que un “separatista de naixement” com jo projecti crítiques en aquest diari a com es van conduir les coses entre els mesos de setembre i octubre de 2017. Potser es pensen que he canviat de conviccions. Això em passa per ser més sever amb “els meus” que, aparentment, amb “els altres”. Feia igual quan era un pare jove amb fills petits. Sempre els tocava el rebre a ells. Què havia de fer? Corregir els fills del veí? Feliçment, en David Marín, periodista brillant d’aquesta casa i amic, ha dit la paraula justa. Miquel Iceta, que fins ara no s’havia mostrat sensible a cap escrit meu, m’havia repiulat al Twitter el primer article. Repiular no sempre és senyal d’acord, però ja es veu que en aquesta ocasió obeïa a una satisfacció del cap del PSC. En David Marín li va contestar: “I els autoanomenats constitucionalistes també diuen que ho tornaran a fer, bloquejant durant anys la voluntat pacífica d’una part important de la societat catalana. Estaria bé que es moguessin i s’obrissin a una solució democràtica. L’immobilisme és molt irresponsable.” Què més es pot afegir? El comentari d’en David va ser ràpidament repiulat per independentistes que havien callat davant els meus dos articles o els havien rebut malament. No Iceta i els seus, és clar. El Twitter és la vida mateixa, que no el tanquin que ens perdríem matisos de l’ànima humana i del zoon politikon, l’animal polític de què ja parlava Aristòtil.

Pedro Sánchez es troba en dificultats per formar un govern estable. Suplica la col·laboració de Ciutadans, el partit nascut per ser anticatalanista, el partit, amb el PP i altres, del “ho tornarem a fer” en la versió apuntada per David Marín: porres, detencions, judicis i 155 perpetu. En canvi, Sánchez rebutja el suport d’ERC, que li ofereix “la voluntat pacífica de parlar” i l’“obertura a una solució democràtica”. Una crida que també se sent a Barcelona i a Waterloo. També ho tornaria a fer, Sánchez? Iceta ens en podria dir alguna cosa. Estem ben posats i ben sols si només podem dipositar esperances en un únic partit espanyol, el PSOE, i aquest encara fa el sord. Com volen que ens resignem si “bloquegen la voluntat pacífica d’una part important de la societat catalana”?

Llegeixin-me bé: si Espanya segueix en l’“immobilisme irresponsable”, si no ofereix alternatives, si els fills dels altres no es volen corregir, ho tornarem a fer. Només que la pròxima vegada ho farem bé, i no el desastre d’ara, perquè, com que així no es pot viure, haurem sumat moltes més voluntats.