Traïcions

¿Ha estat un dels punts dèbils del procés independentista no comptar clarament amb una majoria social de la meitat més un dels votants a l’hora de donar embranzida a l’autodeterminació de Catalunya? Després d’aquelles remotes “eleccions plebiscitàries” de 2015 que van fer-se apostant per una ampla coalició sobiranista, Junts pel Sí, a la qual s’hi haurà de sumar el vot de la CUP, el sobiranisme comptava amb un 47,8% del vot popular. El no explícit pujava fins al 39,11%. Enmig, hi havia aquella ambivalència de l’esquerra que un dia et diu una cosa i l’endemà una altra, i que tampoc no és hostil al dret a decidir, encara que sí a prendre decisions dràstiques o unilaterals per fer-lo valer. Hem trobat suposats hereus de la tradició revolucionària que quan s’han hagut d’arromangar per fer la revolució del votar s’han posat a ballar la conga.

La idea que la millor manera de resoldre l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol és a través d’un referèndum hauria de ser acceptada per tothom, per bé que es vulgui votar que no, o que es votin aquells partits que no desitgen que la susdita qüestió sigui sotmesa a escrutini. El problema és que els catalans desitgen, molt majoritàriament, votar sobre aquest projecte polític o opció ideològica, la qual, haurem d’acceptar, és tan legítima com la contrària. Si desitjar un estat propi és una aberració, doncs deu ser aberrant tota forma de patriotisme constitucional –tota voluntat d’estat, de crear-lo o fer-lo perdurar– que puguem trobar arreu del món. Si voler votar sobre el projecte de república catalana és una brutalitat, també s’ha d’explicar per què ho és –o va ser-ho– votar sobre la república espanyola o sobre la monarquia o sobre qualsevol altra opció de distribució del poder i la sobirania. Totes les idees que es moguin dins del projecte liberal i democràtic –amb respecte als drets humans, etc.– tenen la mateixa validesa moral. O no?

I no s’entenen certes reaccions. No s’acaba d’entendre per què està més enfadat, per exemple, Javier Cercas que Jordi Cuixart, que fa gairebé dos anys que és a la presó. Cercas s’ha sentit traït per aquest projecte polític, amb l’excusa que es feia contra bona part de la ciutadania del país –a la qual sembla que pertany–, sense tenir en compte que en primer lloc consistia a muntar un plebiscit a favor del qual hi continua havent una immensa majoria de l’electorat, fins i tot els que volen votar que no. Llegint els articles de Cercas, sembla que la república existeix i s’ha imposat als que no la volen, com certament s’imposa la monarquia espanyola i la Constitució de 1978 als que des de Catalunya voldrien una altra norma fonamental i republicana: milions de catalans. Tampoc s’acaba d’entendre per què certes insatisfaccions polítiques són més defensables que d’altres; per què un unionista decebut és més digne de respecte que els republicans que es veuen amb l’obligació de continuar amb el DNI espanyol a la butxaca i la foto del Borbó a les comissaries.

Però el fet és el fet: els qui parlen de “gran traïció” són els que han guanyat, o estan fent-ho des de fa dècades. ¿Potser podrien sentir-se traïts si efectivament s’hagués fet una república a la seva esquena? ¿Se senten traïts els independentistes quan veuen que el seu projecte polític no té recorregut perquè topa amb els marges dibuixats pel Codi Penal, la monarquia i els periodistes més inexorables? ¿Per què els uns tenen dret a sentir-se traïts i d’altres no? ¿Se suposa, pot ser, que hi ha un dret constitucional que les coses continuïn sent com sempre, a nivell territorial? Cap ciutadà pot exigir-li al seu estat la unitat territorial, d’igual manera que no pot tampoc evitar que la sobirania fugi per la part alta, cap a institucions internacionals.

L’entrada d’Espanya a la UE va significar un buidatge de poder i de capacitat de decisió sobre els assumptes comuns; ningú va fer tants d’escarafalls ni va sentir ferida la seva autoestima. Aquest buidatge és el que ara ha motivat el Brexit, que s’ha llegit com una maniobra de tornar a tenir poder sobre assumptes que s’havien escapat cap a Brussel·les. L’obstacle, aquí, és de nacionalisme, d’un amor irreflexiu a un model polític, que és també cultural i lingüístic, a una determinada manera d’entendre el que ha de ser Espanya i, sobretot, Catalunya. Aquí rau el problema: sembla que hi ha una certa categoria de catalans que poden sentir-se a gust amb l’ordre juridicopolític, i d’altres no, o que s’han de resignar per sempre que sigui el projecte del veí el que s’imposi, per molt que el veí estigui enamorat del rei o dels cigrons més grossos que sempre propicia la cultura de qui té la paella pel mànec.