El poder canvia de mans

Als poderosos els costa molt perdre el poder. En el món econòmic ho hem vist durant molts anys, com el poder dels més forts era, i encara és, el predominant, i per mantenir-lo s’uneixen, creant clubs elitistes o associacions per posar en comú els seus interessos i exercir les pressions necessàries als governs i defensar els seus interessos. De fa molts anys que els alts responsables d’aquestes corporacions han fet creure que tot el seu esforç de gestió estava enfocat a aportar valor a l’accionista, deixant clar que els accionistes són els propietaris de l’empresa. Un fet que, si bé teòricament és així, a la pràctica no ho és tant, perquè els que vertaderament tenen el poder real, com s’ha vist amb la crisi, són els alts executius. Els accionistes, si no hi estan d’acord, només poden sortir del seu capital venent les accions. No cal dir que encara tenen menys poder en les empreses els consumidors o els clients. Per comprovar-ho només cal que intentin fer una gestió en una de les grans, sigui de telefonia, d’energia o de banca, a través del telèfon d’atenció al client, i automàticament el seu interlocutor serà una màquina, sovint impertinent, si és que una màquina ho pot ser, que et fa posar els nervis de punta.

Aquesta relació d’inferioritat, pràcticament de submissió, que tenim els administrats respecte a certes administracions, i els usuaris i clientes respecte a les grans companyies, provoca reaccions que comencen a tenir l’aparença de ser l’inici d’una revolució de conseqüències imprevisibles. Les noves tecnologies i la facilitat de treballar en xarxa faciliten l’apoderament de la societat, i assolir una unitat d’acció que fins ara només era possible en poquíssimes ocasions. I és aquest fet que, si es potencia, provocarà un canvi en el poder. Els poderosos perdran poder, i passarà a mans dels consumidors o administrats. Avui una empresa multinacional ja ha de començar a estudiar les reaccions dels seus consumidors abans de prendre una estratègia que en principi podria portar més beneficis, però amb una reacció negativa dels seus clients pot ser molt més onerosa.

A Catalunya estem veient un exemple clar d’aquest despertar amb la irrupció d’Eines de País a la Cambra de Barcelona, i les reaccions dels perdedors; una petita elit empresarial o representants d’aquests empreses, que no accepten perdre el poder que havien tingut fins ara. En les passades jornades organitzades pel Cercle d’Economia, el president demanava al govern català un pronunciament clar i explícit d’acceptació de la Constitució, per tal que les empreses que van treure la seu social de Catalunya tornin. Una petició semblant la va fer el president de Foment, i des de Madrid també se’n fan. Jo no sé si s’han adonat de la perversió de la petició. Resulta que els promotors i complaents amb el canvi de seus, per pressionar políticament el govern de Catalunya, ara el tornen a coaccionar amb la mateixa intenció, perquè tornin. Es pot ser més insolent? Una mostra que algunes coses estan canviant és la posició taxativa de la Cambra de Comerç: “La Cambra no farà ‘absolutament res’ perquè tornin les empreses”, titulava Expansión sobre unes declaracions de Joan Canadell.

La reacció del president de Foment, Josep Sánchez Llibre, sobre la campanya de consum estratègic promoguda per l’ANC és una mostra més d’aquestes convulsions que la informació pot provocar en els poderosos. Per justificar la crítica, Foment diu que aquesta iniciativa va en contra dels interessos de les empreses i els seus treballadors. No hi ha res pitjor per a una empresa i els seus treballadors, per forta que sigui, que anar en contra del seu mercat natural i dels seus clients i consumidors. L’anàlisi que fan des de Foment és la que ha fet sempre mentre el consumidor no ha tingut ni informació ni poder; ara pot canviar ostensiblement si el poder canvia de mans, i les empreses que han marxat potser veuran el seu error perquè no hi ha res tan sensible com el compte de resultats.