Martiniques

Quan s’acostava Sant Joan anàvem a can Pepet de la Riera a comprar martiniques. Eren unes tires de paper bast i grisós amb unes ungles de fòsfor que, rascades a la paret, produïen unes petites i momentànies guspires i uns espetecs a penes audibles. Eren els petards del nens les nits de les revetlles, juntament amb les cebetes, uns saquets de paper que contenien un petita dosi de pólvora i una mica de sorra i que esclataven si les llançaves a terra amb una certa decisió. Em sembla que de cebetes encara se’n fan, protegides amb les mateixes capses de cartó plenes de serradures. Les martiniques fa dècades que van ser prohibides. Alguns nens entre els més grans se les feien esclatar a la caixa de ressonància de la boca. El fum els sortia pels ulls, les orelles i el nas com una figura de la Patum. No sabia si admirar-los o girar-los la cara. No els vaig imitar mai. Un dia els diaris van començar a parlar d’intoxicacions produïdes per un material pirotècnic que anomenaven “mistos garibaldi”. Jo no sabia què eren els mistos garibaldi. Com que els diaris eren publicats a Barcelona vaig pensar en una especialitat que a nosaltres no ens arribava. Al final van dir que quedaven prohibits. Vaig viure tan tranquil fins al Sant Joan de l’any següent. Vaig anar a can Pepet a proveir-me de martiniques, i no me’n van poder servir. Els mistos garibaldi eren les nostres martiniques. Un dia, fa pocs anys, vaig evocar-les en una reunió familiar. El meu germà Jordi, que ho guardava tot, en va treure una tira. El paper s’havia encarcarat i les ungles de fòsfor semblaven les d’un cadàver del dipòsit forense. La passada vigília de Sant Joan en vaig divulgar una imatge per les “xarxes”. Els que van reaccionar a l’estímul es van dividir entre els que en deien mistos garibaldi i els que en deien martiniques. Mistos garibaldi de Barcelona en avall, martiniques de Mataró en amunt. Com els rogers, que de Mataró a França són rogers i a Vilassar de Mar ja són molls. És evident que els “mistos” homenatjaven el llibertador d’Itàlia. Potser el fòsfor recordava el pedrenyal dels fusells que feia servir la seva tropa? I martiniques? La Martinica és una illa del Carib. El Maresme i la Costa Brava van donar molts indianos. M’imagino els pares i els avis fumant un havà, picant aquelles neules que es diuen cubanos i bevent rom mentre els nens encenien martiniques la nit de Sant Joan. No ho sé. Els diccionaris no inclouen martinica. Els informants que Alcover i Moll tenien a la costa nord-catalana no els van transmetre el nom. Només puc dir que quan jo ignorava el significat de la paraula “onomatopeia” em pensava que martinica descrivia el sorollet i les guspires que aquells petards innocents fins que no es va dir el contrari deixaven anar.