No hauria de ser diputat

Des de fa un mes soc diputat al Parlament de Catalunya dins el grup republicà. L’experiència està sent molt intensa i molt edificant. La vida de parlamentari, al contrari del que pot semblar, és molt entretinguda i es pot treballar molt si un vol. Però des de fa setmanes que penso que en un país normal jo no hauria de ser diputat. Ho soc degut al fet que hi ha companys que s’han vist obligats a renunciar a l’acta de diputat per la repressió política. La Marta Rovira, el Carles Mundó i la Carme Forcadell, per dir-ne alguns. També perquè l’Oriol Junqueras ha hagut d’encapçalar la llista al Congrés dels Diputats liderant un front antirepressiu.

Sense aquestes anomalies fruit de la repressió jo no seria diputat, la llista no hauria corregut suficientment per arribar-me i tenir aquesta oportunitat. Però vaig més a fons. El meu paper dins la llista d’ERC en un país normal potser no hi tindria tanta rellevància. Si l’Estat espanyol hagués pactat entre el 2012 i el 2017 un referèndum d’independència, ja l’hauríem fet, el referèndum pactat, el resultat seria reconegut per totes les parts i el debat no seria de com podem implementar una DUI o eixamplar la base de suport a l’independentisme.

Les eleccions del 21 de desembre o bé serien unes autonòmiques normals o bé eleccions per elaborar la primera Constitució de la República Catalana. En aquest escenari el meu valor com a candidat seria menys important, no necessitarien un sociòleg del barri menys independentista de Barcelona, expert a analitzar la frontera del món independentista amb el no independentista. Altres valors que hi aporto potser em permeten estar en una llista, però potser no tan endavant. Escric tot això no com un exercici d’autocomplaença, sinó com un recordatori que estem vivint en una situació d’anomalia de la qual no vull deixar de ser conscient cada segon que faci de diputat ni quan deixi de fer-ne. Tot i que estem en un escenari en què el combat per la llibertat del poble de Catalunya i també per la llibertat dels presos polítics no es juga a curt i molt menys amb algun gest èpic simbòlic al Parlament, ens hem de gravar a foc la situació d’anomalia política i democràtica que estem vivint.

Saber tot això m’obliga a fer un esforç, no oblidar que la repressió d’altres companys que tenen molt més dret que jo a fer de diputats m’ha portat a ser-ho. A no oblidar les anomalies democràtiques que patim en aquesta democràcia descuidada que es diu Regne d’Espanya. Però al mateix temps superar aquesta consciència de la repressió i fer la meva feina sense que això la llastri. Com que no és el primer cop ni és l’únic àmbit de la meva vida en què m’haig de sobreposar a un excés de coneixement per tirar endavant, ho faré.

Si no em sobreposés, no honoraria el compromís que vaig prendre. El que tinc clar és que mai oblidaré que en un país normal el poble català seria lliure d’escollir el seu camí i segurament jo no seria diputat.