Irrespectuosos de Farners

...i aleshores deixa de llegir el programa, aixeca el cap, atalaia el públic des de l’extrem de la mesa del debat electoral organitzat per aquest diari i li clava la mirada: “Una mica de respecte!” Després fa un silenci estirat d’aquells dels mestres quan la classe no creu i remata: “Em sembla increïble...!” Tot seguit, baixa la mirada cap als papers i continua llegint tan o més desastrosament... Què havia passat? Doncs res, que l’auditori, fart de no poder seguir-li el fil, ja la feia petar cadascú amb el del seu costat, a l’espera que el moderador passés la paraula a un altre cap de llista. A mi també em va semblar increïble: com va tenir la barra, aquella candidata, de pujar a l’estrada sense preparar-se mínimament allò que havia de llegir? Se’n fotia de les propostes, dels seus companys de partit o de les tres-centes persones congregades a l’Auditori de Santa Coloma? Vinga entrebancades a cada subordinada. I vinga pauses enmig de clàusules que no tocaven. I vinga llegir-les seguides on havia de marcar-les. Què en direm de la pronúncia? Si us plau, Institut d’Estudis Catalans, torneu-nos els accents diacrítics ara mateix. Potser així la pròxima vegada la senyora no incomodarà el personal llegint “l’alcalde és déu (pausa). A...” en comptes de –suposo– “l’alcalde es deu a...”. És igual de quin partit fos. Com diu el mandrós clixé mental, això no va de política, sinó d’oratòria. Doncs sí, senyora candidata, una mica de respecte. Cosa que també demano a presentadors de llibres, pregoners de festes, activistes d’altaveu a la plaça i tutti quanti. “Oh, és que tu tens molta facilitat de paraula”, sento sovint que algú diu a algú altre. Puja’m aquí! Que no ho veus, que això no és facilitat de paraula, sinó facilitat de repetició? Que no ho saps, que això són hores de preparar acuradament la puntuació i el ritme, d’eliminar la hipertròfia de mmmms... d’aaaah... i de eeeeeh..., i de llegir els esborranys en veu alta, davant del mirall del lavabo? Aquesta desídia en les exposicions orals o escrites, aquesta addicció a les emoticones per no haver de pensar com expressar l’alegria, la ràbia o la sorpresa amb una mica de personalitat, tot això ens acabarà duent a parlar a base de xiscles i bufetades, com els micos. No és que estiguem matant una llengua o una altra. És que estem matant el llenguatge! Llàstima que les esglésies ressonin, perquè aviat només ens quedaran els acurats sermons capellanescos.