Mans a les carteres

Ho adverteix la policia i ho constatem nosaltres mateixos quan agafem el metro: els carteristes, que durant la resta de l’any buiden les butxaques dels usuaris més despistats, ara a l’estiu entren en un procés d’hiperactivitat delictiva que converteix aquests desplaçaments en un esport d’alt risc. Màquines expenedores, portes d’accés i escales mecàniques són els escenaris més propensos a les habilitats digitals dels pispes, que troben la clientela més profitosa entre el grapat de turistes que aquests dies desborden Barcelona. Cent carteristes –que algunes fons dupliquen– assetgen cada dia les diferents línies del metro de la capital i, com que les forces de l’ordre no donen l’abast, l’única forma de garantir que no ens convertirem en presa fàcil és apujar la guàrdia. Només cal tenir els bitllets i les targetes bancàries protegits amb una bona cremallera que ens guardarem prou de tenir a la nostra esquena, la part anatòmica més cobejada pels lladregots subterranis. Escarmentats per la pròpia experiència i impotents davant la reincidència dels autors dels robatoris, un grup de ciutadans ha decidit passar a l’acció per assenyalar-los i fer-los fora del metro. Els hem pogut veure en diferents reportatges periodístics, assetjant els suposats carteristes i foragitant-los amb sorollosos xiulets. Se’ls veu benintencionats i cal admetre que dotats d’una certa eficàcia, almenys passatgera. Però no és gaire bon senyal que les patrulles ciutadanes es vegin amb cor d’esmenar la feina de la policia. En primer lloc, perquè aquesta és una tasca que no correspon a una ciutadania que amb els seus impostos ja paga els uniformats –també els agents de paisà que es fonen en la gentada per detectar els carteristes i tota altra mena de personal indesitjable–. En segon lloc, perquè aquesta mena d’expedicions punitives poden caure fàcilment en l’excés i en la confusió i, sense pretendre-ho, fer pagar al capdavall justos per pecadors. No, el metro no està més segur gràcies a les patrulles ciutadanes, sinó més a prop d’èpoques passades quan els linxaments encara eren l’única llei.