Externs

A Josep Pla: sis amics i una amant, el darrer llibre de Xavier Febrés sobre l’homenot de Llofriu, l’autor ofereix elements informats i rellevants de la vida privada de Pla que en contextualitzen l’entorn local i la trajectòria literària. El resultat de “la secreta i diabòlica mania d’escriure... a la qual ho sacrifico tot” que Pla confessava a El quadern gris va ser una quantitat descomunal de lletra publicada. Per avaluar-ne les dimensions, Febrés utilitza adjectivació planiana: una extensió “oceànica” i una producció “torrencial, selvàtica, desbocada, irrefrenable” que només es pot descriure en termes patològics: grafomania o graforrea. És inevitable pensar que Pla va ser massa prolífic. La gràcia és que l’acumulació es fa gairebé sempre suportable perquè encara que no s’hagi separat el gra de la palla, en els dolls escrits a raig de Pla hi ha més gra que en escriptors que depuren i reescriuen. Segurament per això, els editors van tirar pel tros comptant que els seus devots lectors, per endur-se un bon tros de magre, estaven disposats a empassar-s’ho tot i perdonar-li les reiteracions. En Pla, a cada cantonada, ensopegues amb frases memorables. Recordo com als anys setanta, al nostre pis d’estudiants, era d’estricte ritual llegir en veu alta, imitant l’accent català de Pla en castellà, els articles de la famosa secció “Calendario sin fechas”, a Destino. Eren, en aquells anys, de les millors –i més divertides– classes de literatura que teníem a l’abast. Parlant de Destino, Febrés recorda com Pla defensava la importància de tenir molts col·laboradors externs a la revista. Deixarem que Pla ens posi (a la seva manera) en valor: “Realitzant aquest criteri, Vergés ha evitat que el setmanari es convertís en una tertúlia catalana típica, en una reunió de xerrameca i xafarderia, completament intranscendent però inacabable, destinada a l’exercici de la pedanteria dels presents en aquesta classe d’oficines.” Segur que això, avui dia, ja no passa enlloc de Catalunya.