El Canigó / Le Canigou

Tinc un amic a Cabestany, a la Catalunya del Nord, que està ufanós de veure tan bé el Canigó des de casa seva estant. Fins i tot va fer tallar un arbre del seu jardí per poder contemplar millor “la santa muntanya de tots els catalans”. Un fotògraf perpinyanenc, Paul Palau, autor de les fotografies de l’excel·lent llibre Canigó, màgia d’una muntanya, escriu que aquesta serralada és un dels últims santuaris dels somnis i les llegendes del nostre Pirineu. “Tinc el Canigó a dintre”, confessa. I l’amic Bernat Rieu, un gran erudit de la nostra història comuna, escriu en el mateix llibre que “com el mont Olimp, l’Etna o el Fujiyama, el majestuós Canigó, embolcat amb ermini una part de l’any, és font d’admiració i inspiració per als que poden contemplar-lo”. És sabut que l’any 1955 un vilatà d’Arles de Tec, Francesc Pujada, endut per l’entusiasme que li encomanava el massís del Canigó, va tenir la idea d’encendre els focs de Sant Joan i repartir la flama arreu dels Països Catalans, iniciativa que ha contribuït molt a mantenir viu el caliu (mai millor dit) català allà i aquí. El Canigó és com un anell de roda es contempli des del nord o des del sud, des de llevant o des de ponent.

En el dit llibre, Palau i Rieu expliquen un fenomen que, de primer moment, costa de creure: des del santuari de la Mare de Déu de la Guarda de Marsella, a més de 250 quilòmetres en línia recta, un determinat dia de l’any es veu el massís del Canigó. De fet és un fenomen de refracció atmosfèrica que permet fer pujar (diguem-ho així) la retallada de les crestes del Canigó en la llum del sol ponent. Una magnífica fotografia, en el llibre, ho deixa ben clar i vistent.

El Canigó, i ara els focs de Sant Joan, són referent obligat quan parlem del sentiment català enllà de geografies polítiques. Tot és bonic i entendridor, emotiu i benigne, però en el fons fa una mica de pena que sigui sobretot en el folklore i les llegendes on convergeix més el sentiment català a banda i banda d’aquesta frontera artificial. Malauradament, al nord, la paraula català és massa sovint només un adjectiu, es constata per exemple en alguns carrers i places de Perpinyà: La Cafetière Catalane, La Chemiserie Catalane, La Boucherie Catalane… Encara hi ha força gent que serva l’esperit i el sentiment català a l’altra banda dels Pirineus, i ho confessa. Però solen dir-ho en francès, almenys en públic: “Je suis catalan.”