Independentistes? Parlem-ne

L’afany per la independència com la passió contrària, l’unionisme, són considerades pulsions polítiques de nivell, molt per sobre d’altres quefers “comunitaris” com podrien ser l’augment de l’IVA o un nou pla d’urbanisme. Però cada opció bressola el desig de manera molt diferent. El món unionista viu l’espanyolisme com la cosa més sublim, amb complicitats que van de Vox a Unidas Podemos, i proclamen i practiquen –com ara els jutges del telediari– fins i tot actes contraris a la Constitució Espanyola; tot –la llei, els drets humans, el respecte...– passa a ser subaltern a qualsevol ombra pacífica que qüestioni la sacrosanta común e indivisible. En canvi, l’independentisme és ben lluny de ser aquest orfeó unànime i lític que exhibeix l’unionisme. Els que diuen ser partidaris d’un estat per a Catalunya han d’avançar dificultosament pel fangar de les dificultats que fabrica i acreix l’Estat amb els múltiples recursos que paguem entre tots, els uns i els altres. L’objectiu anticolonial ja els hauria de fer mutualistes, i encara més solidaris per sobreviure millor a aquests entrebancs. Però resulta que fan el contrari: es dediquen a fer-se la punyeta els uns als altres. ERC, JxCat i la CUP es putegen –i perdonin– davant la indignació de mig Catalunya i la riota de l’altra meitat. La meitat? Mirem-nos-ho. Els comuns –Unidas i el colauisme– es deixen comptabilitzar com a unionistes espanyols tot i que, segons els experts que compten aquestes coses, hi ha un 30%-40% de dretadecidistes. Costa d’entendre que, en cas de ser veritat el que prediquen, els comuns deixin que se’ls consideri quinta columna, tutelada (i mantinguda?) pels supporters de Valls (a 20.000 al mes), perquè l’independentisme no passi del 50%.

Tornant als soi-disants independentistes, només recordar-los, un, que, en les autonòmiques del 2017, presentar-se recelosos i per separat va permetre que durant aquests tres anys na Agnès hagi pogut presumir de primer partit de Catalunya; i, dos, que l’espectacle que acaben d’oferir després de les municipals també ha estat ben galdós: JxCat, en detriment d’ERC, ha pactat amb el PSC en 23 municipis, i ERC, en detriment de JxCat, ho ha fet, també amb el PSC, en 16; sengles exemples, Llançà i Figueres. L’unionisme pot permetre’s misèries molt més indignes –Andalusia– perquè, a més de polítics, disposa de lleis, jutges, policies, advocats de l’Estat, fiscals, exèrcit, caverna mediàtica, Íbex 35... Però l’independentisme només té el suport de les persones. Si ERC, JxCat i la CUP tinguessin vergonya...