Ni eurofòbia ni euroeufòria

No fa pas massa temps que només ens referíem –si és que ens hi referíem– a Europa com al cementiri d’elefants, afortunada metàfora que definia el retir daurat a l’eurocambra per als polítics més veterans i més mandrosos. El desconeixement sobre el funcionament de les institucions comunitàries era general i el vocabulari que n’apreníem, escassíssim. De fet, es podia dir que només ens resultava familiar l’expressió fons estructurals, segurament perquè d’allà en rajava la regadora de subvencions que ajudaven a digerir les severes reconversions industrials i les costoses modernitzacions agràries. D’ençà que el procés sobiranista català s’ha internacionalitzat, però, les institucions europees han deixat de ser una raresa i gent que abans no en sabia un borrall ara es veu amb cor de mantenir converses sobre la Comissió Europea o el Tribunal de Justícia de Luxemburg. El procés ha fet més pedagogia europea que totes les campanyes organitzades per explicar als euroescèptics la importància de la Constitució Europea. Els sona? Això mateix, la Constitució que l’any 2005 vam haver de votar en referèndum perquè el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va decidir que l’Estat espanyol havia de ser el primer de tota la Unió a ratificar la carta magna. És clar que tanta pressa no va servir de res perquè, veient que en altres estats la Constitució rebia més rebuig que aplaudiments, els manaires europeus van fer marxa enrere i van endreçar la iniciativa en un calaix d’on mai més ha sortit. Bé, sí que va servir per a una cosa, per demostrar el poc interès que les mogudes europees despertaven en el conjunt de la ciutadania espanyola: l’abstenció en aquell referèndum va arribar al 57,6%, la més alta registrada en qualsevol votació de la democràcia. Fa riure comparar-ho ara amb l’alta participació registrada a Catalunya en les darreres eleccions europees del març passat, en què el 64,25% dels censats van anar a votar. Alerta, però, Europa pot ser tan sobtadament interessant com lamentablement decebedora.