Els herois 1

Es deia Vadó. Però tothom el coneixia com el mosso. Vivia a l’hostal del costat de casa, on menava els horts dels propietaris, engegava un breu ramat de xais, pujava l’aviram, i també hi feia de paleta, ferrer, fuster, lampista i qui-sap-lo. No crec que mesurés més de metre quaranta. Dormia a la segona planta de l’hostal, en un catre instal·lat en el buit de l’escala que duia al segon pis. Una cortina de roba tibada per un fil horitzontal que anava d’un extrem a l’altre de la paret, tapava aquell buit reconvertit en habitació. D’una bondat mineral que no ranejava (per res) amb aquella innocència pròpia de la beneiteria, sempre estava feinejant. A l’estiu podies veure’l amb les puntes nuades del mocador que es posava al cap per protegir-se del sol. Els dies de fener duia un cordill de bala de palla a manera de cinturó. De tant en tant parava de fangar o de fer el que fes i treia la petaca, escampava picadura de tabac i lligava el paper abans de segellar la cigarreta amb un cop precís de llengua. La mare em va dir que en Vadó era orfe des dels sis anys. Els seus pares s’havien negat a dalt d’un carro en una rierada al poble de Gósol.

Era primavera. Jo tenia 14 anys. En Vadó, vell però encara tan àgil, va estrompassar el talús de terra que ens separava. I em va dir: “Vinc a despedir-me. Me’n vaig a una casa de socorro.” I amb un moviment ràpid es va posar una mà a la butxaca i me’l va regalar: el rellotge, de corda, amb les dues broques daurades, potser el seu patrimoni més preuat.

Fa sis mesos uns lladres van entrar a casa. Es van endur en préstec (la mateixa vida deu ser un préstec, ¿no?) la capsa on jo guardava tots els meus rellotges de polsera. “Ens hauria d’estar permès dur dol per un objecte”, va escriure la novel·lista Louise de Vilmoren. És exactament això.