Vuits i nous
Valentí Castanys
Amb la garantia de Quaderns Crema, l’escriptor, lingüista i “lector de diccionaris” Enric Gomà ha recuperat Barcelona-Hollywood (Radiocinema sonor), un llibre festiu centrat en el cine mig mut mig parlat dels anys trenta de l’humorista i caricaturista Valentí Castanys (Barcelona, 1898-1965). He dit “festiu” conscient de la paraula avui en desús. L’he llegit, i he trobat el to de Josep M. Planes. No és estrany, Planes dirigia El be negre i Castanys hi col·laborava. Filant una mica més, hi ha alguna guspira de Sagarra. Planes i Sagarra eren molt amics. El poeta va prologar el seu llibre Nits de Barcelona. Eren els anys optimistes i esperançats de la República i tots els “festius” semblava que beguessin de la mateixa copa de xampany, ignorants de la tragèdia que els venia al damunt. Planes va ser assassinat per la FAI així que va començar la guerra. El be negre havia estat molt crític amb els pistolers. Valentí Castanys, com Sagarra, va ser a temps de fugir a França. A França els camins es van bifurcar: alguns exiliats de llavors i de més tard, quan Franco va haver guanyat la guerra, es van mantenir a l’exili fidels a la República i d’altres es van unir al nou règim fent-se presents a Sant Sebastià o a Burgos. Castanys va ser un d’aquests. Què hauria fet Planes? L’obra de Planes ha estat els últims anys divulgada i estudiada. Enric Gomà fa un primer pas per difondre Castanys, menys afavorit pels intel·lectuals encara que molt celebrat en vida, havent tornat a Barcelona, per les col·laboracions a la premsa i a la ràdio i per la direcció de la revista esportiva humorística El Once, seguidora de Xut!, que ell també havia fundat, escrit i il·lustrat quan es bevia xampany. Hi ha una anècdota famosa de Castanys. Es trobava al bàndol nacional parlant amb uns altres catalans quan un home els va dir: “No saben ustedes hablar castellano?” Castanys li va respondre: “Sí, señor, ¿qué desea que le diga?” A les seves memòries, Joan Baptista Xuriguera n’aporta una altra de semblant: Castanys no va aixecar el braç en una ocasió que el gest era obligat. Un militar el va increpar: “¿No sabe usted saludar?” “Ya lo creo: Hola, ¿qué tal está usted?” Aquest cop es va passar dos dies al calabós.
Enric Gomà escriu el pròleg del llibre. És tan versàtil que s’impregna de l’estil de Castanys. Tots dos cultiven un humor un punt absurd i irònic i amable, encara que a Gomà li conec alguns cops de geni, si l’ocasió s’ho val. El prologuista reprodueix un escrit de Josep Pla sobre Castanys que és crític amb el règim. “El censor aquell dia es devia deixar les ulleres a casa”, diu Gomà. Pla: un altre “franquista” que ara alguns descobreixen que, després d’unes “vacil·lacions” inicials, no ho va ser gens. Tot és tan complex..., perdonin el tòpic. Gomà ens ho confirma.