Sud d’Espanya amb calor

Vam dinar a Lepe. Si els dic que aquesta ciutat de Huelva era llavors l’epicentre de tots els acudits que s’explicaven poden calcular de quina època parlo. Encara pagàvem amb pessetes i encara s’explicaven acudits. Un restaurant anunciava “calamares de campo a la romana”. Els vam demanar. Els “calamares de campo” eren rodanxes de ceba. L’amo de l’establiment ens mirava deglutir-los amb un somriure. Eren bons. A Roma, on tot s’arrebossa menys els calamars, ja n’havia menjat i n’he continuat menjant. El viatge era pel sud d’Espanya, i va coincidir amb una onada de calor que va ser motiu de notícia a tots els diaris. A Trujillo semblava que el monument eqüestre a Francisco Pizarro, fill predilecte de la vila i intrús al Perú, s’hagués de fondre com la cera, “cera perduda”, d’on havia sortit el motlle del bronze. No hi havia ningú ni a la plaça que conté l’estàtua ni a cap carrer. Fer turisme és segons com una tortura. El turisme és sempre d’intempèrie. Si fa calor s’ha d’aguantar la calor; si fa fred, el fred; si plou, la pluja. Érem els únics passejants de Trujillo. Els seus habitants havien adoptat la precaució de tancar-se a casa. Els bars eren l’única opció. En el pressupost de sortides a zones calentes s’hi ha de comptar el capítol de bars, que és el que el desequilibra.

Sevilla. A la gelateria on vam entrar, la calor que desprenien els motors de les neveres fonia els productes que havien de preservar. Servien una massa viscosa i gotejant recollida dins dels cucurutxos de galeta. Sobre les galetes dels gelats tinc una cosa a dir: menjades soles són com un cartó que no fa gust de res. El sabor s’intensifica amb el gelat. La persona que va endevinar aquest fenomen, aquest “maridatge”, em causa tanta admiració com els cuiners més audaços i sofisticats.

Uns nens desfilaven en processó religiosa per un carrer amb tarongers. La comitiva havia d’entrar per la porta lateral, molt baixeta, d’una església. El nen que duia la creu no s’adonava que la part superior de la fusta anava a percudir contra la llinda del portal. Un altre nen el va alertar: “El INRI!” La inscripció imposada per Ponç Pilat es va salvar pels pèls.

A prop de la plaça de toros de la Maestranza, on els termòmetres anaven com bojos, un home severament tolit em va oferir un número de la rifa de Nadal. No compro mai rifa però aquell dia, amb el cervell estovat, se’m va disparar la superstició i vaig pensar que la combinació de Sevilla, plaça de toros, senyor tolit i calor havia d’afavorir que em toqués el sorteig que ofereix igualment la imatge més típica i recargolada d’Espanya. Per Nadal vaig comprovar el número. Ni una aproximació. El premi havia anat a parar a Albacete. També hi havíem passat, però ja no feia tanta calor.