Tribuna
Rivera i la terra cremada
La crisi de Ciutadans es podria resumir amb dos articles publicats a La Vanguardia, un de l’articulista Antoni Puigverd i l’altre d’un dels periodistes que més han furgat en les entranyes del partit taronja, Iñaki Ellakuría. Aquest segon té apamada la cronologia de l’ascens d’Albert Rivera des del 2006, coneix bé el personatge que hi ha darrere el polític, així com també l’embrió de les veus crítiques de caire socioliberal que han discutit el seu lideratge des que s’ha proposat fer el sorpasso al PP en lloc de participar de la governabilitat d’Espanya. Puigverd furga més en el fons, en els motius ideològics de distanciament entre Rivera i Manuel Valls, recordant que l’ex-primer ministre francès és capaç de pensar en la política del “mal menor” abans que en d’altres aventures més personalistes.
El sistema semipresidencialista francès, a doble volta, ha generat enteses impensables entre partits oposats en l’eix ideològic, però capaços de combatre l’ultraconservadorisme que representa el Front Nacional perquè els Le Pen no puguin arribar mai a l’Elisi. Política del mal menor. Cultura política que ha permès a la classe dirigent francesa abandonar en el moment crucial la zona de confort per anteposar els interessos de la República abans que res. Pactisme. Per Valls era inconcebible aquella foto de Colón, on el tripartit de dretes espanyol rubricava un pacte tàcit d’autoajuda legitimant així el franquisme sociològic. De fet, si bé l’explicació de Puigverd és francament lúcida, m’atreviria a afegir-hi un segon motiu més mundà: està preparat un ex-primer ministre de la República Francesa per rebre ordres d’algú que encara no ha estat ningú en les estructures de govern de Madrid? El cesarisme que sembla usar Rivera per alinear, manu militari, els seus quadres produeix l’efecte contrari davant l’egocentrisme messiànic de Manuel Valls. O és que Rivera té por que els nouvinguts li prenguin la glòria? El que sí que no fa basarda al líder taronja és haver d’afrontar les crítiques del grup liberal europeu per la seva complicitat amb la ultradreta de Vox.
Al final, tot radica en la cultura política. Per una banda, el pluralisme polaritzat que permet l’aparició de partits extraparlamentaris que marquen l’agenda política i, després, acaben interioritzant el sistema; per altra banda, a l’herència de tants anys d’organitzacions polítiques que han funcionat des del centralisme democràtic, on la disciplina de partit articulada a través dels tentacles dels aparelladors n’ha acabat sent el major signe d’identitat. Com totes les crisis internes dels nostres partits, la crisi a Cs es ventilarà ràpidament: la dissidència sempre és benvinguda, menys quan posa davant del mirall les vergonyes de l’organització; si els corrents crítics pressionen massa, només tenen una solució, que és abandonar els escons i l’escissió. Segurament a un home forjat en la cultura anglosaxona com Luis Garicano –i d’una intel·lectualitat que no genera dubtes– també li ha costat d’entendre. Però, si vol fer carrera al Parlament Europeu només pot assumir que a Espanya els partits són organitzacions encara estructurades de dalt a baix, o que la roba bruta s’ha de rentar a casa i que la bugada no es pot estendre al balcó perquè no generi rumors infundats entre veïns.
De moment, però, l’ambició presidencial de Rivera pel 2024 –que recull Ellakuría en el seu text– ha tingut una primera conseqüència: el debilitament de la formació en el seu espai vital, Catalunya. Deixar el grup parlamentari en mans de Lorena Roldán i Carlos Carrizosa no sembla el més idoni per mantenir els resultats electorals que va tenir Inés Arrimadas al 21 de desembre. Erigit com a veu principal del partit al Principat, un bulldog polític com Carrizosa no genera simpaties quan surt als mitjans: representa aquella rebequeria diària que el fa ser massa estrident per a l’audiència. I, fins i tot, dins la cambra hi ha altres polítics que maneguen més sibil·linament el reglament del Parlament, capaços de dissimular amb lletania acadèmica qualsevol acció de filibusterisme parlamentari.
El debilitament de l’estructura orgànica de Cs a Catalunya es produeix a la vegada que alguns intel·lectuals del seu nucli fundador s’oposen a l’estratègia de Rivera, així com també amb la recuperació de poder metropolità per part del PSC. Per una banda, Cs està perdent veus autoritzades que l’ajudin a marcar l’agenda política a Catalunya; per altra banda, el socialisme s’està reforçant, des dels ajuntaments, en aquells espais electorals on darrerament havia lluitat pel vot popular amb Ciutadans. Rivera només veu Madrid, i darrere hi ha terra cremada.