opinió
La pugna de JxCat i ERC
El problema no és ni la Diputació de Barcelona, ni l’Ajuntament de Figueres, ni el de Castell-Platja d’Aro, ni el de Cassà de la Selva, ni qualsevol problema que pugui haver-hi en un futur immediat de pactes existents entre JxCat i ERC. El poder és llaminer i les cadires són buscades. Tot i l’actual crisi, el problema rau a trobar un camí compartit. Mentrestant, els dos socis volen la independència, però el seu camí per aconseguir-la no és el mateix. És curiós que el nombre de persones independentistes vagi a l’alça i esdevingui un projecte de futur, un projecte que ha triomfat en nombre d’adeptes; un triomf del poble tot i que en els últims temps les respectives direccions de JxCat i ERC no expliquen amb claredat què volen fer i sobretot com ho volen fer. La ciutadania independentista, però, es manté ferma: la setmana passada hi havia prop de deu mil persones a les portes del Parlament Europeu.
ERC sembla no tenir pressa per culminar un projecte on des de l’Estat deixen clar cada dia que pinten bastos. És ben comprensible, no volen que ningú més hagi d’anar a la presó o hagi d’exiliar-se. JxCat voldria tornar-hi, com diu el lema iniciat pel president d’Òmnium, Jordi Cuixart: “Ho tornarem a fer”, sense concretar més enllà de proposar unes eleccions avançades al Parlament de Catalunya amb caràcter de plebiscit en la data de l’1 d’octubre, encara que sigui un dia laborable.
La pau per la unitat és més lluny que mai. Sovint l’electorat independentista és molt semblant i la competència entre els uns i els altres és total. La sensació és que cap de les dues forces no vol veure que altra vegada pinten bastos pel que fa a l’Estat en contra de l’independentisme. L’Estat, a l’hora d’anar-hi en contra i de frenar les intencions independentistes, no diferencia si són d’ERC o de JxCat.