L’art de ser incoherent

Llegeixo a l’hemeroteca de l’Heraldo de Aragón que el rector de Capella va ser el primer a fer una denúncia per la devolució dels béns artístics originaris de la seva parròquia tan bon punt es va perpetrar la mutilació del Bisbat de Lleida, a mitjan anys noranta. No em sembla millor metàfora que aquesta: un insignificant capellà fent el milhomes per posseir unes obres meticulosament exposades i conservades al Museu de Lleida i, 25 anys després, tot un govern aragonès incapaç de moure un dit per un retaule excepcional provinent d’aquesta mateixa localitat ribagorçana que fa més d’un segle va emigrar als Estats Units, que ha anat passant per diferents mans privades i que ara, ara!, tenia l’oportunitat de comprar en una subhasta. Bé, ara no, fa dos anys, just en el mateix moment en què el president Javier Lambán felicitava per Nadal els aragonesos des del monestir de Sixena rodejat dels tresors arrabassats a Lleida. El fanfarró Lambán sap que el que dona vots en nom de l’art és l’enfrontament cru amb Catalunya, no la política constant i seriosa de recuperació de l’immens llegat patrimonial aragonès disseminat per mig món. El 1995 el més ràpid va ser el rector de Capella. No li va servir de res. El 2019 ho ha estat un empresari i col·leccionista català compromès amb el seu país. I ha servit de molt. Ha servit per dignificar la lluita pura i honesta per salvaguardar el patrimoni.