Tribuna
El blau mediterrani
La tragèdia de les rutes mediterrànies dels migrants, a la recerca de refugi, no deixa indiferent, i encara menys quan vivim de cara al mar i cada dia fonem la mirada en l’immens blau de l’horitzó. Ens banyem en aigües amb vocació de germanor i sentim el calfred conduït per les onades d’incomprensió i mort. A les portes de la insensible Europa, una immensa fossa comuna acomboia els milers de cossos anònims que no han tingut la sort de trobar pel camí una mà amiga.
Disset dies va resistir Carlota Rackete, la valerosa capitana del Sea Watch 3, davant la costa italiana, amb quaranta immigrants a bord que necessitaven atenció sanitària. El Ministeri de l’Interior s’oposava a l’entrada a port, al·legant que la jove alemanya col·laborava amb el tràfic il·legal de persones. Contra la llei, l’impuls humanitari, i Carola va irrompre al port de Lampedusa assumint-ne les conseqüències. Detinguda per la Guàrdia de Finances Italiana, una jutgessa n’ha ordenat la llibertat, tot i quedar-li pendent una compareixença judicial, amb petició de quinze anys de presó.
El vaixell ‘Sea Watch 3’ és el mateix Dignity, amb nom canviat, que durant quatre anys es dedicà a arrabassar a la mort gent abandonada al mar quan intentava fugir de la guerra i la misèria. Dos joves capitans catalans comandaren aquell vaixell i el relat de la seva experiència és esfereïdor. En una lluita contra tota esperança, un dels capitans m’explicava que, malgrat tot, una de les alegries més grans a la nau es produïa quan una de les dones salvades, embarassada, donava a llum a alta mar. Cal refer les llistes dels nostres herois, homes i dones com Carola Rackete. O com Òscar Camps i el seu grup, que desafien les prohibicions de les polítiques de torn –fins i tot amenaçats amb presó i multes milionàries– quan senten el crit de la desesperació. Amb emoció, escoltem les paraules de la mare d’Òscar, que ell porta com a divisa: “Fill, de la presó tard o d’hora se’n surt; d’on no es pot sortir és del fons del mar.” Open Arms ha tornat al mar, tot i les prohibicions oficials, quan Camps ha dit: “Llevem àncores i marxem; abans presos que còmplices.” I ja ha treballat en una operació de salvament de cinquanta-cinc migrants, davant les costes de Líbia, que ha portat fins a Sicília.
Als nostres herois els costa entrar a port, davant les polítiques restrictives de la rica i culta Europa. La gent de mar contempla, incrèdula, com els socis de la Comunitat Europea ni tan sols compleixen els mínims d’acollida a què es comprometeren. I, contra la incomprensió, els cal trencar barreres. Un jove capità, al qual se li moria als braços un noi d’uns quinze anys rescatat del mar, em deia: “És possible tanta inhumanitat? La pregunta queda per contestar.