Deixar-se guanyar

Les guerres sempre es perden. No hi ha res a pelar, l’enemic sempre és més fort, sempre guanya. No cal ni fer el gest de posar–s’hi, que les armes pesen molt i el camp de batalla queda lluny. No cal anar al combat per guanyar una derrota, ni tan sols per satisfer l’orgull guerrer o la vanitat de mascle, ni per defensar–hi cap honor, ni cap escut nobiliari, ni per esdevenir un dia inspiració del càntic d’una glòria evanescent, efímera. A la guerra sempre s’hi perd, per tant és millor deixar-ho córrer, no anar-hi o, simplement, ser més llest que la mort, cercar l’enemic i aliar–s’hi.

De guerres n’hi ha de tot tipus, també d’aparentment inofensives per quotidianes. Es tracta de batalles que es lliuren cada dia, combats interminables contra enemics gegantins o enemics invisibles que de mica a mica esclafen l’enemic sense pietat. També es va al combat contra els elements, especialistes en la guerra de guerrilles i el desgast permanent, elements com ara el fred que cou o la calor que mata. Hi ha qui creu encara que es pot plantar cara a la calor, desafiar-la amb arrogància i derrotar-la. Són uns il·lusos. La guerra contra la calor tampoc es guanya. Aleshores, què fer? Deixar-se fondre? Consumir-se sense remei en una dutxa de suor? Desintegrar-se? No, tot el contrari. Cal abraçar la calor, fer-se’n amic, gaudir-la, sense pressa, amb tota la calma. A plena solana cal fitar l’astre, somriure-li i gaudir de l’estufa interplanetària. Què caram, que millor vius i suant que morts de calor al mig de la plaça.