PSOE, partit d’estat

Hi ha partits que, al llarg de la història, acaben identificant-se amb el país o l’estat on actuen, esdevenint, de fet, estat. Passat, present i futur no tenen sentit sense ells ja que en constitueixen un component essencial. Aquesta és la funció que, al Regne Unit, tenen tant el Partit Conservador com el Laborista, més el primer que el segon. Al País Basc, aquest paper el fa el PNB, a la perfecció. No hi ha escenari imaginable sense ell i on no hi acabi sent. I, a l’Estat espanyol, el PSOE té aquesta dimensió de partit d’estat. No és casualitat i sí, al contrari, del tot significatiu, que sigui l’únic partit al Congrés i al Senat que dugui a les sigles la lletra E d’Espanya i, ben mirat, també d’Estat. Això n’explica les relacions perilloses amb la dictadura de Primo de Rivera, el paper durant la República i la guerra dels tres anys, la discreció en la lluita antifranquista i la dimensió de partit de govern, partit d’estat, amarat de ple de la lògica d’estat, el sentit d’estat i la pràctica d’estat, clavegueres incloses.

Ara que el centredreta, la dreta i la ultradreta ja no s’aixopluguen sota la mateixa sigla, el PP, sinó que aquest espai s’ha fragmentat en tres bocins, el paper del PSOE s’ha vist reforçat i molt. I ho ha fet, sobretot, en la seva condició de partit d’estat, en la mesura que ha estat vist per l’electorat com l’única opció seriosa, en el partit de confiança de molta gent d’ideologies diverses que el que vol és estabilitat, rigor i previsibilitat, lluny de qualsevol aventura arriscada, trasbals inesperat o moviment sobtat. Per aquest motiu ha esdevingut el partit central de la política espanyola, l’únic amb capacitat d’abastar des del centredreta fins al centreesquerra, malgrat que ho faci des d’una retòrica discursiva d’esquerres i una estètica amb un format envernissat de progressisme pictòric: banderes vermelles, algun puny enlaire escadusser, federalisme, etc. Però tothom sap que, de fet, el vermell de la bandera representa, sobretot, les dues franges d’una altra i no hi ha cap perill que federalitzi absolutament res, com ha demostrat en tants anys de govern. Si hi ha avui, a Espanya, un partit d’ordre, un partit que no espanta el poder econòmic, perquè, en realitat, en garanteix la continuïtat, aquest és el PSOE. Les grans empreses saben, doncs, que amb el PSOE al govern no hi haurà males notícies per a ells, perquè no passarà res que els pugui preocupar, ni qüestionar el seu poder hegemònic i els privilegis adquirits.

No és, però, que el PSOE sigui una excepció en l’anomenada socialdemocràcia europea. Però sí que potser poden ser-ho els socialistes portuguesos o els laboristes britànics, però no el espanyols. Els partits d’aquest corrent duen dècades navegant sense brúixola i el seu fracàs no és electoral o polític, sinó moral, en reconèixer que no tenen una alternativa real al capitalisme i al model econòmic neoliberal i que fora d’aquest no hi ha res a fer. Quan han governat, han estat porucs per adoptar polítiques públiques realment d’esquerres, sobre aspectes tan concrets com la fiscalitat, la protecció social o bé el mercat de treball. Resignats i perduts, en no disposar d’un projecte alternatiu, la seva desorientació és font de desesperança entre els sectors populars als quals, en teoria, haurien de deure’s. Fa tot l’efecte que només aspirin a ser reconeguts com a bons gestors i tècnics capacitats, gent seriosa, doncs, de fiar, per part de les elits econòmiques, com si els problemes ocasionats per l’explotació econòmica, la discriminació de gènere o de raça, o també per l’opressió nacional, no fossin de caràcter polític i sí, en canvi, només purament tècnics.

No són pocs els dirigents socialistes europeus que, havent accedit a importants consells d’administració amb un bon càrrec, reben l’agraïment del poder econòmic per la seva acció governamental –o potser caldria dir inacció?– i acaben eixamplant la base de les elits del poder, des de Felipe González fins a Gerhard Schröder i poden compartir foto amb els famosos de les grans fortunes. Esdevinguts poder permanent, la lluita per un món nou, més just, lliure i culte que va originar el naixement de l’esquerra política, ha passat a millor vida. I no fa gens estrany que no puguem recordar quan va ser el darrer cop que vam sentir parlar de socialisme a un líder socialista. És per tot això que el PSOE és avui l’únic partit d’estat, el que inspira confiança i tranquil·litza les elits econòmiques, segures que, amb ell al poder, no passarà absolutament res. Aquest PSOE, però, només pot tenir un diàleg normal amb forces més a la seva esquerra, o bé independentistes o nacionalistes. Espanya és així. I aquest és un problema i ben gros.