País de contradiccions

Contradiccions en el camp polític n’hi ha, i lamentables. Però també en l’econòmic.

Està passant a Catalunya i potser no ens n’adonem. Una part de la nostra estimada burgesia experimenta un temor pels diners que han guanyat ells, el seu pare o el seu avi, davant de l’anomenat procés independentista; i els porten a llocs més segurs com Madrid, Saragossa o Fraga. Algunes empreses han canviat el domicili social, bé per impuls propi o bé per una trucada intencionada de La Zarzuela, i ara el tenen a Madrid, Alacant o Pamplona.

Al mateix temps, un fons d’inversió de Madrid compra la majoria del capital del grup Pastas Gallo, la primera empresa de pasta de sopa catalana. No tenen cap preocupació pel procés. No és un cas isolat. Els inversors estrangers entren com mai en el territori català. Abans, venien i creaven un negoci nou, o un de vell a prop de la fallida; ara venen i compren una empresa que té i tindrà beneficis. El del grup Gallo no és un cas únic: Codorniu i Freixenet, les dues primeres firmes del cava català, han estat comprades per estrangers. Què hi diuen els exaccionistes catalans de les dues empreses, que no saben el que és un exercici amb pèrdues? Coneixen alguna empresa estrangera amb fàbrica o instal·lacions a Catalunya que hagi fugit espantada per la bogeria dels catalans?

El canvi de domicili social requeriria informació i transparència, ja que es tracta d’un fet important a l’empresa. Què hi fa CaixaBank amb la seu a València, on havia estat la seu social del Banc de València? Què hi fa el Banc Sabadell amb la seu a Alacant? Seria lògic que canviés el seu nom pel de Banc d’Alacant. És clar que potser aleshores perdria més dipòsits que els que va perdre quan estava en la maleïda terra catalana, més perillosa que Líbia o Síria. No han vist com el Passeig de Gràcia de Barcelona era un camp de batalla amb fusells, metralladores i fins i tot morters? Qui gosa passejar-se per la Diagonal, poblada per equips mafiosos violents? Arriba un moment que penses que més val riure que plorar, que és el que correspondria. Mentrestant, els polítics en actiu, i concretament aquells que ocupen alts càrrecs en les conselleries econòmiques de la Generalitat, no dormen pensant en el pacte possible per ocupar un ajuntament o una diputació. Si l’altre ha fet una bestiesa, jo la faré més grossa. Segurament s’han assabentat de la venda del grup Gallo per un mitjà de comunicació, com és el meu cas. És probable que ni tan sols hagin pensat que són responsables de les empreses catalanes i del seu desenvolupament. Estan obsessionats pels pactes municipals i viatges a Waterloo, on Napoleó va perdre les sabates, mentre uns quants amics nostres i seus fan un turisme permanent a les presons catalanes.

Històricament, vivim uns anys que poden ser fonamentals per al nostre futur. El món sembla que està tornant als monopolis o oligopolis, en els quals hi ha grans empreses que es mengen totes les mitjanes i controlen el mercat. Observin el que passa en el sector bancari, farmacèutic o de l’automòbil, per citar només uns exemples. Algú s’ha preocupat de la supervivència de mitjanes empreses catalanes? Les nostres seran petites, com els peons d’un joc d’escacs. Els peons són necessaris, però convé que tinguin la reina –no la Letizia– al seu costat, ben acompanyada d’alfils i cavalls protectors.

Catalunya, país de contradiccions! És un lema que pot servir per atreure el turisme de qualitat?