De set en set
La mala vida
Potser l’any que ve sortirà algun report estadístic que conclourà que com més va menys delictes hi ha a Catalunya, i que la culpa és dels mitjans de comunicació que no paren de donar males notícies, però que la delinqüència augmenta sense aturador ho sap tothom i és profecia, perquè s’ha de ser molt curt o polític per no haver-ho vist venir. Estem pagant les conseqüències de les idees equivocades que són el substrat de les males decisions preses des de fa molts anys. Des del Codi Penal fins a la tutela de menors que haurien de ser repatriats a cals seus pares a l’instant que apareixen. I com que tot pot empitjorar, ara la Generalitat projecta aplicar el que en diu mesures penals alternatives, és a dir no tancar a la presó els qui tenen condemnes de fins a tres anys per una sèrie de delictes que inclouen l’anomenada violència de gènere –tant que costa apartar un maltractador de la seva víctima; doncs mira, ara costarà més–. L’important és la rehabilitació, diuen. I un be negre, la presó serveix per castigar, per això hi ha la proporcionalitat de la pena, i per impedir la reincidència; si algun pres vol canviar de vida, que no li’n privin de cap manera, però que no donin la rehabilitació per descomptada. No hi ha solucions policials, diuen. El que no pot fer la policia és erradicar el mal del món, però si tan sols l’Ajuntament de Barcelona es decidís a aplicar l’ordenança de civisme, que tant van reprovar les llumeneres de l’opinió publicada, ja hi guanyaríem alguna cosa. Fa falta gent decidida a perseguir els delinqüents; no fer-ho és encoratjar-los.