La justícia criminal

Resulta difícil entendre que un llatinoamericà no es pronunciï a favor del dret d’autodeterminació dels pobles, o que no experimenti com a mínim certa simpatia amb la causa independentista de Catalunya. Perquè encara que sembli que queda lluny la nostra història colonial, la distància no és tanta quan es pateixen dia a dia les seves nefastes conseqüències. És innegable la forta presència de relacions de subordinació existents en les nostres societats llatinoamericanes en ple segle XXI, la discriminació quotidiana per raó d’ètnia i llengua que pateixen amplis sectors de la seva població i les desigualtats econòmiques que aquestes comporten. I és innegable també que és l’herència colonial la que ha perpetuat els llaços de domini i desigualtat en les seves formes més brutals o en alguns casos més subtils però no per això menys cruels. Una petita i valuosa mostra d’això és la pel·lícula Roma, d’Alfonso Cuarón. Probablement és per això que el seguiment de la transmissió en directe del judici als presos polítics catalans, a alguns llatinoamericans ens va remetre a les velles i perverses pràctiques colonials del dret i la justícia espanyoles, que sembla que no han canviat gaire. És important aclarir que a Llatinoamèrica la Transició espanyola va ser considerada exemplar i modèlica. No teníem cap mena de dubte que la mal anomenada per la rància història oficial madre patria havia fet un interessant procés de transició cap a la democràcia, sustentat en un atractiu relat progressista d’esquerres. Però oh decepció!, ens vam equivocar, ens van enganyar, en la distància ens faltaven alguns fils de la història per adonar-nos que allò de girar full sense jutjar els responsables d’una dictadura criminal no podia conduir a una veritable democràcia. I per això, per a molts dels llatinoamericans que anys després vam triar viure a Barcelona, que votàvem PCC i llegíem el diari El País, descobrir les evidències del que hi havia darrere d’aquest procés, del que no havíem vist perquè s’havia ocultat o perquè no vam saber veure l’arbre genealògic del poder i la justícia, la indignació, la decepció i el desengany, ha estat demolidor. Es va esfondrar l’admiració i es van fer encara més evidents i més nostres les profundes raons per les quals els catalans desitgen la seva independència.

‘La justícia criminal del segle XVIII a Mèxic’ és el llibre de l’historiador estatunidenc Colin M. MacLachlan, en el qual realitza un estudi sobre l’exercici de la justícia espanyola en l’anomenada Nova Espanya. És una història que se centra en el Tribunal de La Acordada, creat el 1722 per controlar i dominar els amplis territoris sotmesos per la corona espanyola i al qual es va atorgar una àmplia competència en els territoris colonials. Aquesta recerca no només se centra en l’aprovació de la creació del tribunal, sinó que penetra en el funcionament real de la justícia encarregada de legitimar la dominació dels indis a qualsevol preu i l’analitza en profunditat. Els mètodes violents del primer jutge propietari i capità de La Acordada van imposar ràpidament l’ordre, els capturats eren executats i exposats per a escarment de tota la població. A l’entrada de la presó de La Acordada, apareixia el cartell següent: “Passatger: respecta aquest edifici i procura evitar la seva trista entrada perquè tancada una vegada la seva dura porta només per al suplici es troba oberta.” El nom del llibre ja indica que no es tractava de simples abusos sinó de processos criminals executats pels encarregats d’administrar la justícia espanyola. L’historiador contemporani García Marín assenyala com la coneguda manipulació del dret i, sobretot, del procediment judicial va passar a constituir un formidable instrument d’opressió. El 1778 el virrei Bucareli escriu que els veïns de la Villa de Orizaba es queixaven de les actuacions infringides als indis, perquè són mostra del desafecte i l’odi que els espanyols professen als indis i dels sinistres informes amb els quals han pervertit les seves inclinacions. Recordant tot això, no pretenc desresponsabilitzar els governs postcolonials i contemporanis que han perpetuat les desigualtats i les injustícies, però crec que és molt important mostrar que els vells vicis, les velles pràctiques d’una justícia criminal, no es curen amb el temps. No és cert que amb el temps tot s’oblidi; per contra, si els processos històrics no s’elaboren, el mal creix i els vicis s’incrementen i perduren.

L’1 d’octubre va acabar de trencar, per a molts dels llatinoamericans que vivim a Catalunya, l’escassa credibilitat que podíem tenir cap a l’Estat espanyol. Aquella matinada plujosa en què participàvem amb emoció i commoció en la jornada més impressionant d’exercici democràtic d’una societat civil que hàgim vist o estudiat a les nostres vides, impactats per la violència i la insòlita repressió que exercien els cossos policíacs de l’Estat espanyol a l’Europa del segle XXI, vam renegar i maleir els vincles ferotges amb la madre patria. Vam plorar pel desengany, per la violència i pels nostres presos polítics. Perquè no fa falta ser català per experimentar la indignació i la ràbia davant de la farsa de la justícia criminal.