Fem 1, 2, 42 Tremps

Vaig estudiar ciències socials a París, especialitat política estrangera, i en arribar a Catalunya, a vigílies de les primeres eleccions democràtiques de l’any 1977, no se’m va acudir res millor que fer un exercici agosarat amb els meus alumnes d’EMI, on el seu director, l’Ildefons Valls, m’havia demanat que fes classe de pedagogia política perquè els comandaments intermedis s’acostumessin a la nova situació democràtica. Dic agosarat perquè tot i que durant tot el curs havíem discutit àmpliament sobre les diferents ideologies polítiques, no vaig saber preveure els danys col·laterals que l’exercici podia comportar. Vaig reunir els programes electorals dels principals partits, des del PSUC a Alianza Popular passant pel PSC i Convergència, vaig esborrar sigles i possibles referències que donessin pistes sobre la seva pertinença i vaig demanar als estudiants que, amb les meves classes en ment, esbrinessin a qui pertanyien argumentant la seva decisió. Només ho va encertar un, perquè va reconèixer la tipografia del programa del seu partit, tot i que no va saber argumentar res perquè el que havíem discutit sobre les essències del comunisme no acabava de quadrar amb el programa.

Tenia vint-i-quatre anys, militava des dels catorze i encara creia que la política era ideologia i principis. Amb els meus estudiants vaig descobrir que estava molt equivocada, que la política era màrqueting, venda de producte, que les propostes i promeses que es fan per resoldre els problemes de la gent i pel seu benestar rarament es compleixen, i que un cop passades les eleccions, els votants, els ciutadans, no tenen cap importància i no es mereixen cap consideració. Resulta que ja en aquelles eleccions tots els partits volien fer creure el que no era per arreplegar el màxim de vots. El PSUC volia fer veure que no era comunista i només moderadament d’esquerres; Convergència, que no era de centre, sinó d’esquerres o socialdemòcrata, i així, tots.

Amb els anys he anat confirmant que la política és un territori sense llei, una batalla pel poder on els principis es deixen de banda i se n’adapten de nous quan convé i sense dubtar ni un moment –a l’estil Groucho Marx–, on es marquen línies vermelles amb gran contundència que es traspassen sense cap vergonya, on les promeses s’obliden, i a ètica... què és això? El poder emmalalteix, malauradament conec malalts i malaltes de poder que han perdut la perspectiva embogits i embogides pels aduladors. Mentrestant, el veritable poder, el que mou els fils dels titelles i els fa barallar entre ells perquè l’espectacle sigui distret i apassionant, el veritable poder, va fent. I els que en un moment de clarividència ho denuncien i volen fer saltar el sistema de partits tradicionals i la seva política corporativista, no saben actuar altrament i es limiten a fer el mateix. Hi ha tants exemples que no cabrien en aquesta columna. Des de Pedro Sánchez demanant a Pablo Iglesias que avali la repressió contra Catalunya, la passada, la present o la futura, al mateix Iglesias, que un dia diu que renuncia al dret a l’autodeterminació i l’altre que no pacta amb Sánchez perquè no vol renunciar a un referèndum, és a dir, al dret a l’autodeterminació, o pactes incomprensibles que han fet tots els partits sense excepció que van absolutament en contra de la voluntat dels seus votants. Ho tenim tots present. ERC ha pactat amb qui ha volgut o pogut, incomplint amb el seu electorat i Junts per Catalunya, també, i ambdós no tenen cap problema a retreure-s’ho.

Tal vegada escric amb indignació perquè vaig anar a la llista de Junts per Catalunya perquè em semblava que era el grup que havia lluitat més per la unitat i molt especialment perquè volia fer costat a en Quim Forn, i em sento orgullosa de haver-ho fet, però em fa una vergonya immensa que aquesta llista, la meva llista, hagi pactat amb els que van donar suport al 155 i per tant amb els que el van engarjolar. D’exemples n’hi ha per donar i per vendre, però per què allargar-se més si en José Antich ho descriu tan bé amb quatre paraules: “Poder màxim, principis mínims.” Tot això té molta importància perquè dispara la indignació dels votants de bona fe que, a poc a poc, deixen de creure en el que encara anomenem democràcia. I això és un gran problema i és un gran perill. Afortunadament, mentre hi hagi Tremps, hi ha esperança. La indignació ciutadana va obligar Junts per Catalunya a pactar amb ERC i no amb el PSC per governar el Consell Comarcal del Pallars Jussà. Espero que aquesta indignació ciutadana s’estengui com una taca d’oli; altrament, estem perduts.