Camus a la Provença

Arribo a Lormarin (en francès Lourmarin), un poblet de l’interior de la Provença del qual no havia sentit parlar mai, o no me’n recordava. És lluny de tot. A una hora o més d’Ais o d’Arles per carreteres que són antics camins de carro asfaltats, És un poble boniquet. El turisme se l’ha fet seu, i jo soc un turista entre tants. La profusió del nom d’Albert Camus em posa en alerta. Després de rebre el Nobel de literatura el 1957, Camus es va comprar una casa a Lormarin amb el propòsit de viure-hi, allunyat, molt allunyat, de París i els seus cenacles. Ja feia anys que havia renyit amb Jean-Paul Sartre. Als matins anava a la placeta del poble, eixamplament d’una riera. Comprava el diari en una botiga que ara és una gelateria i el llegia en una de les tauletes del bar del costat, que encara hi és, i hi prenc un cafè. La gent del poble anomenava aquell pied-noir de cara blanquíssima “l’home que llegeix el diari”. Després parlava de futbol amb clients del bar. Va viure a Lormarin un any i pocs mesos. Si es va comprar la casa el novembre de 1958, el gener de 1960 es va morir d’un accident de cotxe, als 46 anys, quan anava a París. Algú li havia aconsellat d’agafar el tren. Quan va haver adquirit la casa va trucar a la seva mare a Algèria perquè anés a viure amb ell. La mare, Caterina Sintes Cardona, amb orígens a Sant Lluís de Menorca, s’hi va resistir. “Ja la convenceré”, diu que va dir el fill. No hi va ser a temps. La mare, analfabeta, no havia estat mai gaire bé del cap. Ell l’estimava amb deliri. Després de l’accident es va trobar a la casa de Lormarin el manuscrit El primer home, un llibre mig memorialístic que va restar inconclús. “A tu, mare, que no el podràs llegir”, deia la dedicatòria. Anys abans un periodista havia demanat a Camus l’opinió sobre l’alliberament d’Algèria, el país on havia nascut. Es va manifestar en contra del terrorisme, que podia afectar indiscriminadament, també, la seva família. “Abans la meva mare que la llibertat” va ser la frase que, treta de context perquè era molt més llarga i matisada, li va valer crítiques a París.

El van enterrar al cementiri de Lormarin. M’havien dit que la tomba no està gaire cuidada, però la comprovació deixa curta la valoració. Un arbre entre herbes creix en el punt on el Nobel ha de tenir el cap i el pit. És un balandre, ple de flors vermelles al mes de juliol, quan les treu. Som a França: el país que més monuments aixeca als fills il·lustres. Existencialisme? Absurdisme? Potser la descura de la tomba té un significat. Estranger?

Entre el nucli urbà i el cementiri de Lormarin hi ha un castell. Avui al vespre s’hi celebra un concert de piano. Un xinès toca peces de Chopin, Schubert, Mozart... En sortim satisfets. No hi ha poble turístic sense actes culturals que alleugerin les nits d’estiu.