L’abstenció seria un regal

Dimarts a darrera hora, el Congrés dels Diputats votarà la investidura del socialista Pedro Sánchez com a candidat a president del govern espanyol. Si no hi ha una sorpresa monumental, Sánchez no aconseguirà la majoria absoluta i haurà d’esperar a la votació de dijous, en què tampoc sembla que pugui aconseguir la majoria simple –tot i que això no és tan evident–, cosa que convertiria la investidura en fallida i faria que el rellotge comencés a córrer cap a unes noves eleccions. En aquest context, els dos partits sobiranistes catalans, ERC i Junts per Catalunya (JxCat) debaten aquests dies què és el que han de fer. I ho debaten dividits en el seu si i, com des de fa mesos, sense una estratègia conjunta tot i el marc de repressió que viu el país. ERC i JxCat es mouen entre el no i l’abstenció, una abstenció que, per exemple, demanen els presos polítics de JxCat o alguns líders d’ERC “per evitar el bloqueig”.

És cert que els resultats de les eleccions fan que la política del bloqueig pel bloqueig tingui poc sentit perquè Sánchez té diferents opcions matemàtiques per arribar a l’objectiu de la majoria simple, cosa que li donaria la presidència en una segona volta, aquesta setmana vinent o al setembre. Però no s’acaba d’entendre que el vot, a hores d’ara, sigui diferent al no. L’actuació de l’advocacia de l’Estat, dependent orgànicament del PSOE, o les mateixes manifestacions de Sánchez, vetant Pablo Iglesias perquè podria arribar a demanar un acord polític per a Catalunya, indiquen que res ha canviat i que el PSOE és el mateix del 155. Ara, encara que, en un exercici d’abstracció extrem, obviéssim això, la pregunta seria: què ha ofert el PSOE als partits independentistes: aprovar els pressupostos de la Generalitat? Una inversió en les infraestructures pendents? Pagar el que deu de la llei de dependència? Res de res. Per tot plegat, doncs, a hores d’ara és bastant difícil de justificar el regal de l’abstenció. A veure què passa fins dijous. O fins al setembre.