El catalanisme a Mèxic

Aquestes darreres setmanes s’ha parlat força de Catalunya i dels seus desitjos sobiranistes a terres mexicanes. Per una banda, el 12 de juny passat s’havia organitzat a la Direcció d’Estudis Històrics, del prestigiós Instituto Nacional de Antropologia e Historia (INAH), una taula rodona sobre el tema per discutir un text, esplèndid per cert, de dues joves historiadores d’origen català que parla de la dimensió històrica i la possibilitat del sobiranisme. El cas és que l’ambaixador del regne d’Espanya, un tal López, va aconseguir que el Ministeri d’Afers Exteriors recomanés suspendre’l i la principal encarregada de la cultura al país li va fer cas. Vam estar a punt que esclatés un escàndol majúscul, però amb seny que podria ser català el director de l’INAH, l’antropòleg Diego Prieto, el va reprogramar per al dia 17 amb molta més solemnitat i anunciant la seva presència. És clar que dimecres passat, quan es va dur a terme hi havia molta més gent que normalment i va esdevenir un èxit. A part de la qualitat del treball, va ser important la presència de Cuauhtémoc Cárdenas, d’una gran i molt digna trajectòria política i fill del famós general que va ser president de Mèxic del 1934 al 1940. El seu text va resultar esplèndid. No va quedar malament tampoc el que va dir un servidor de vostès i un professor de la UNAM de nom Ignacio Sosa. Tot plegat molt arrodonit i es publicarà aviat en forma de llibre.

També ha fet soroll l’anunci que aviat obrirà les portes a Mèxic una delegació del govern de la Generalitat de Catalunya, la qual cosa ha esvalotat el galliner espanyolista, que n’ha dit de totes. Sembla, però, que, de qualsevol manera, les coses tiren endavant i ja corre la convocatòria per definir qui serà el cap d’aquesta oficina, que alguns d’aquells que tenen el franquisme arrelat al moll de l’os han definit com a “embajadilla”

Un grup d’historiadors espanyols, un parell o tres de mexicans de nul·la qualitat i absolutament desconeguts per l’acadèmia mexicana han fet circular una carta dirigida al president López Obrador en què el prevenen “del perill de l’independentisme català”. El que resulta curiós, i parla de la seva escassa intel·ligència, és que el document aquest s’ha enriquit amb una sèrie de conceptes de filiació franquista, tal com és la naturalesa de diverses institucions a les quals pertanyen membres d’aquesta púrria.

El més significatiu, per no entrar en massa detalls, és la insistència de referir-se al nostre país com a “Méjico” fent al·lusió al so de la jota que sembla que surt de l’estómac i torna tan desagradable la llengua castellana –molt diferent de l’espanyola, molt més suau i molt, però molt, més rica que parlem a Mèxic–. La ics es va incorporar durant el segle XVIII al nom del país perquè era molt més suau i gutural i no estomacal. Cent vint milions de mexicans escrivim el nom del país amb ics i en molts idiomes també, però quatre pelacanyes es pensen que són els amos i volen donar-nos lliçons. No val la pena llegir la carta per saber de quin peu calcen, perquè els catalans els coneixen de sobres.