Opinió

De set en set

El pòquer de Jordi Pujol

Els vigilants de l’hemeroteca –que sempre és un pràctic auxili temàtic a l’estiu– han trobat que demà passat farà cinc anys que Jordi Pujol va confessar haver comès frau fiscal i aquesta efemèride els serveix de pretext per preguntar-se sobre el llegat polític de l’expresident. Seria millor preguntar-se com és que en tot aquest temps encara no s’ha resolt judicialment la qüestió i què hi té a veure, amb aquesta dilació, la por que s’aixequi la tapa d’alguna pudenta claveguera o el desig inquisitorial de bastir una causa més aparatosa. La resta és història. I, com tot el que contribueix a escriure-la, el mandat de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat i el seu lideratge polític són plens de clarobscurs i de complexitat.

Els seus vint-i-tres anys de govern són determinants per a la Catalunya actual, per a bé i per a mal: sense la seva manera d’entendre el país, la identitat col·lectiva no hauria estat la mateixa ni tindria ara la fortalesa que té per envestir el repte sobiranista. I sense la seva manera de fer política tampoc avui ens esgarrifaríem pel record d’aquella “Convergència dels negocis”, amb l’ombra del 3 per cent o amb la inquietant maniobrabilitat de “la família” entre les institucions, els negocis i la guardiola familiar, accions que han desacreditat la política i han fulminat una formació principal a Catalunya. L’herència de Jordi Pujol és com la que deixa algú que ha aixecat una empresa a la seva manera, però el dia que els fills se n’han de fer càrrec descobreixen que el pare l’ha perduda en un partida de pòquer, que hi era addicte i que sempre jugava amb les cartes marcades. Bon vent se l’endugui, i anem per feina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.