De derrota en derrota...

Em poso a escriure aquesta “ombra” havent escoltat Gabriel Rufián apel·lant a la responsabilitat dels partits d’esquerres (tot i que, també en el cas d’ERC, podria qüestionar-se fins a quin punt són d’esquerres) per arribar a un acord de mínims que dugui a la investidura de Pedro Sánchez sense agenollar-s’hi. No sembla que li faran cas: l’actitud del candidat socialista, menyspreant Unidas Podemos i ignorant els republicans catalans mentre pidolava l’abstenció del PP i de Ciutadans, fa pensar que hi ha poders que no li permeten arribar a certs acords amb els podemites i amb els republicans catalans. Suposo que la mà estesa de Rufián, però sense demanar ni tolerància ni perdó, suscitarà reaccions contràries en aquells que hi puguin veure certa condescendència vers un partit que ha donat suport al 155 i que, de fet, mai no s’ha atrevit a fer una política coratjosa que accepti que Espanya no és una unitat de destí en l’universal. Com es pot demanar diàleg a qui no hi sembla disposat? I, tanmateix, entenc que s’intenti perquè no hi ha conflicte polític que es pugui resoldre de manera vertadera si no dialoguen les diverses parts enfrontades. Ho va dir Rufián: si vols fer política, s’ha d’intentar encara que l’estómac demani una altra cosa.

Rufián va acabar el seu discurs afirmant: “Som el fruit de moltes derrotes, però també la llavor de totes les victòries.” Aquesta frase m’ha dut novament a recordar Victor Serge, que se’m va fer present en començar El Doctor Givago i que, com explicava ahir, vaig veure en algunes fotos de l’exposició Un voyage, al Cloître Saint-Trophime d’Arles, relatives a la travessia del vaixell Capitaine-Paul-Lemerle que, al 1941, va transportar 200 anti-feixistes de Marsella a la Martinica. Fill de russos antitsaristes, Serge va néixer a l’exili l’any 1890 a Brussel·les. Amb la Revolució Soviètica, va anar a Rússia i, tot i ser anarquista, va lluitar amb els bolxevics; instaurat el règim comunista a l’URSS, va denunciar-ne la deriva totalitària i antihumanista; va ser deportat a Sibèria, però Stalin va accedir a alliberar-lo; va marxar a França, on va ser maltractat pels anti-comunistes i bescantat pels comunistes; el 1941, com he dit, va fugir de la França ocupada i va instal·lar-se a Mèxic, on sis anys més tard va morir (m’adono que a l’edat que ara tinc) mentre escrivia Memòries d’un revolucionari, on, tot i tantes decepcions, hi expressa el seu humanisme integral. Seva és aquesta màxima: “De derrota en derrota fins a la victòria final.”