Allò que hem après

Pedro Sánchez va llançar ahir una pregunta interessant a l’independentisme català: “Heu après alguna cosa, de tot el que ha passat?” El que ha passat, ja que Sánchez no ho especifica i potser vostès acaben d’arribar i no ho saben, és que pel fet d’exercir el dret d’autodeterminació de manera pacífica es van colpejar milers de persones, es va empresonar mig govern i l’altre mig es va exiliar, s’han empresonat líders civils que muntaven manifestacions, s’han imputat als jutjats un miler de càrrecs públics i ciutadans, s’ha intervingut l’autogovern i el que hi ha ara resta sota vigilància, s’han espiat delegats de les representacions de la Generalitat a l’exterior, s’han muntat ràtzies nocturnes contra els llaços grocs, s’han produït centenars d’agressions d’extrema dreta, s’ha fet xantatge i s’ha atemorit a la societat a través dels bancs i les grans empreses teledirigides per l’Estat, s’ha insultat els partidaris de l’opció de la independència com a racistes i supremacistes, i s’ha muntat un judici amb acusacions gravíssimes basades en testimonis de policies que tenien por de com els mirava la gent a qui colpejaven. De tot això tan extraordinari, i en això té raó el senyor Sánchez, alguna cosa se’n pot aprendre.

I la veritat és que l’independentisme n’ha après molt, aquests dos anys. Ha après de què està feta la democràcia espanyola de la Transició, que els lliris són bonics però els seus receptors no els valoren gaire, que els seus polítics tenen la veu i les decisions més lliures a Brussel·les, Edimburg o Ginebra que a Soto del Real o a les seus dels seus partits, i això és un drama i un robatori democràtic; ha après que la ruptura política amb un Estat com Espanya i amb un nacionalisme com l’espanyol té costos personals i col·lectius greus que cal plantejar-se si valen la pena, i que la propera finestra d’oportunitat que s’obri no es pot tancar esperant l’Espanya dialogant, perquè l’Espanya dialogant és això que vam veure ahir al Congrés. L’independentisme, a contracor, està aprenent això, i molt més.

I també una cosa difícil, potser la que més, però essencial i alliberadora: aprendre a dir no, senyor Sánchez.