Una gran passa

En la crisi econòmica vam perdre pràcticament tot el sector de caixes propi i que era un orgull i una gran riquesa, i també moltes empreses, per mala praxi i per una gestió imprudent d’un endeutament desmesurat. Sembla que hem après la lliçó amb sang, suor i llàgrimes, això sí, i ens hem internacionalitzat molt i el pes de la construcció respecte al PIB s’ha reduït, canviant la composició de l’economia que passava de ser poc intensiva en l’aplicació tecnològica, a incorporar molta més tecnologia i amb més exportacions industrials. Aquests anys de creixement s’han aprofitat per alleugerir l’endeutament empresarial dotant-se de més múscul propi, i reduint-ne la dependència i el risc que sempre provoca l’endeutament excessiu en possibles restriccions creditícies.

En un país normal les perspectives de Catalunya haurien de ser espectacularment bones, però tenim un parany constant i que no podem evitar ni oblidar: la dependència d’Espanya. Aquest fet tampoc hauria de ser necessàriament perjudicial, però fa anys que la nostra relació amb Espanya és d’una submissió política i econòmica aclaparadora i ens és escandalosament perjudicial. Mirem qualsevol dels indicadors que són responsabilitat de l’Estat i que afecten Catalunya, hi veurem un constant incompliment i discriminacions que ens penalitzen l’economia i la productivitat.

Fa set anys que no tenim model de finançament, un incompliment imputable tant als governs del PP com del PSOE. La setmana passada parlàvem de l’acumulat del pressupost que no s’ha realitzat en infraestructures, un estudi que va fer Foment i que és molt revelador. El dèficit fiscal anual no minva i fa dècades que no hi ha cap voluntat de solucionar-ho mínimament. I darrerament hem vist com des dels poders espanyols es tenia una activitat molt clara d’acció contrària als interessos econòmics de Catalunya. El fet que a l’octubre passat un seguit d’empreses canviessin la seva seu obligades, pressionades pel govern espanyol i per la monarquia, demostra com de difícil és mantenir un creixement econòmic com el que hem tingut aquests darrers trimestres i la potència del nostre teixit empresarial. Però no cal imaginar massa per endevinar que sense aquestes complicacions i amb un entorn espanyol, ja no favorable, només que fos neutral i equitatiu, el creixement seria molt més fort.

Per El Confidencial, ens vàrem assabentar que vuit empreses de l’Ibex 35 varen ser requerides pel govern de Rajoy perquè paguessin una campanya internacional contra el “procés” català. Una campanya que per amagar l’autoria del govern espanyol es va canalitzar a través del Real Instituto Elcano. Aquest fet, que se sumava en el temps amb el trasllat de seus socials, demostra fins a quin punt les empreses de l’Ibex 35 són manipulades i manipulables i intervingudes pel poder polític. Jo tinc dubtes que totes vuit fossin entusiastes d’aquest projecte perquè sabien i saben els costos d’imatge que els podria comportar a Catalunya, el mercat més important que totes tenen, en cas de saber-se, com realment ha passat.

És per això que no s’entén la reacció de Foment davant la iniciativa de l’ANC amb la campanya “consum estratègic”, que només podria tenir una justificació, però tota força moral decau quan Foment ha estat incapaç de defensar aquestes empreses denunciant en el seu moment les pressions governamentals com les retirades de diners de les empreses estatals dels bancs catalans, per obligar-les al canvi de seu, i aquesta mena d’impost revolucionari d’aportar finançament a una campanya que des de tots els punts de vista no és pròpia d’empreses i menys quan pot perjudicar la seva imatge en un territori on tenen quotes de mercat importants. Per cert, també els sindicats han callat. En certs casos, la política del que ningú se’ns enfadi acaba tenint uns costos molt més elevats i no seria estrany que algun dia alguna d’aquestes empreses digués: prou, jo em dec als meus clients. Després haurem fet una gran passa.