Una ‘alcaldada’ a la Diputació

La nova presidenta de la Diputació de Barcelona, la socialista Núria Marín, ha ordenat retirar el llaç groc de la façana de la institució. Es tracta d’una decisió anunciada. Abans-d’ahir, en una entrevista a l’agència EFE, la màxima responsable de l’ens ja va advertir: “Al meu ajuntament no hi ha aquest símbol i, a la Diputació, si depèn de la presidència, lògicament tampoc no hi serà.” La diferència rau en el fet que al “seu” ajuntament l’alcaldessa governa amb majoria absoluta i a la Diputació, en canvi, va subscriure un pacte de governabilitat amb Junts per Catalunya. En teoria, l’acord deixava al marge els temes nacionals, però sembla lògic pensar que les decisions que es prenguin a qualsevol institució i que tinguin un abast polític, siguin simbòliques o no, siguin fruit de consens, com a mínim entre aquells que governen junts. En tot cas, poca estona després de donar-se a conèixer la retirada, el president del PDeCAT, David Bonvehí, va anunciar que havia registrat una moció perquè es tornés a col·locar el llaç a la façana, per la qual cosa l’alcaldada de l’alcaldessa acabarà derivant en un debat al ple de la institució. A banda d’anunciar l’alcaldada, Marín també va voler reflexionar sobre el sentit dels símbols i va afirmar que han de servir “perquè tots s’hi sentin reflectits, no per dividir”. Caldria preguntar-se, en aquest sentit, si hi ha algun símbol, sigui el que sigui, en el qual “tots” ens hi sentim reflectits. Els símbols, per definició, generen identificació, però també rebuig. I si realment es tracta de retirar aquells amb els quals no ens sentim reflectits “tots”, una de dues: o bé els traiem directament tots o bé ens dediquem a organitzar consultes per treure l’entrellat en cada cas. A banda del mecanisme escollit, es fa difícil pensar que una persona teòricament progressista es pugui sentir molesta per un símbol que reclama la llibertat d’uns presos polítics. Més aviat sembla que alguns pretenen convertir una unanimitat impossible en una excusa per justificar el seu immobilisme.