En defensa pròpia

A les 10 del matí del 23 de juliol del 2009, els Mossos d’Esquadra van començar a escorcollar la seu del Palau de la Música Catalana per ordre d’un jutge que investigava un presumpte desviament de 2,9 milions d’euros en els comptes de l’entitat. Vaig escoltar la notícia a la ràdio i no li vaig prestar gaire atenció. A més, no coneixia Fèlix Millet ni la seva mà dreta, Jordi Montull, a pesar de ser jo director de la Fundació CatDem, l’antiga Fundació Ramon Trias Fargas, a la qual havia canviat el nom –amb gran disgust de la família, per cert– en fer-me’n càrrec el desembre del 2007. Després la família se’n van alegrar, per raons òbvies, d’aquell canvi de nom.

Va passar el temps i no em sentia gens concernit per tot l’enrenou del cas Palau. En llegia els detalls a la premsa i res més. Fins que l’octubre d’aquell any va aparèixer la notícia que la Fundació Trias Fargas havia signat sis convenis amb l’Associació Orfeó Català els anys 1999, 2002, 2003, 2005, 2006, 2007 i amb la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música –oh!– el 2008. Em va assaltar un malestar terrible. Com és que ningú no me n’havia dit res? És veritat que quan vaig acceptar dirigir la fundació, l’acord al qual vaig arribar excloïa qualsevol implicació meva en la gestió financera de l’entitat, que era responsabilitat directa de CDC. Des del principi, la gestió estava a mans de Germà Gordó, amb qui pactava el pressupost anual i el personal que volia, sense ni tan sols saber quin salari tenien. A mi m’anava molt bé. El meu món és el del pensament i no pas recaptar diners. El Periódico, quan estava dirigit per Rafael Nadal, em va dedicar l’editorial del 17 d’octubre, “Que Colomines hable”, perquè en unes declaracions meves del dia anterior a COMRàdio havia insinuat que totes les fundacions de partit haurien de ser investigades. El diari que és portaveu oficiós del PSC s’escandalitzava per una afirmació meva que és fàcil de contrastar. Jo no tenia cap informació en especial, i això ho devien saber la policia i els jutges perquè no he hagut de declarar mai ni he estat investigat en cap moment per aquest cas. Però la qüestió no és aquesta, com es va constatar en la comissió d’investigació, perquè des de llavors que arrossego la llufa.

Els anys m’han demostrat que tenia raó i que vaig fer bé de prevenir-me. Per bé que s’ha investigat poc, s’ha constatat que el finançament dels partits és un dels càncers del règim del 78. Els partits es financen legalment mitjançant les seves fundacions, però l’opacitat del mètode converteix la legalitat en sospita de corrupció. I sovint ho és. Les donacions d’empreses es vinculen al famós 3% sense acabar-ho de provar, però ho sabrem de seguida. Dirigir la Fundació CatDem va fer que se m’identifiqués amb la corrupció de CDC i que els enemics polítics que tinc, que no són pocs, vulguin associar-me permanentment amb el cas Palau i el 3%. Per als enemics soc el cobrador de “las mordidas” de CDC, com assegurava sense cap prova El Confidencial el febrer del 2016. Fins i tot a la biografia que em dedica la Viquipèdia en espanyol ho esmenta i no m’han deixat canviar-ho. Més enllà dels errors meus, com per exemple haver confiat ingènuament en la paraula d’algunes persones de l’entorn convergent, els periodistes i els polítics m’han utilitzat d’una manera descarada per atacar algú altre. Mònica Terribas em va entrevistar a llarga distància, a finals de l’agost del 2015, quan jo llavors vivia a Boston i feia dos anys que no era director de la CatDem, amb motiu d’un nou escorcoll dels locals del carrer de Casp. No hauria hagut d’atendre la seva trucada matinal. Em vaig equivocar. Aquell dia també vaig saber que David Fernández no era el càndid personatge de l’abraçada amb Artur Mas, qui tampoc no és cap sant, perquè va consentir conviure amb la corrupció i la mentida. Cadascú té els seus fantasmes tancats a l’armari.

Fa deu anys de tot allò. Entremig han passat moltes coses. Entre elles la desaparició de CDC, arrossegada per aquest cas i per la confessió, el 25 de juliol del 2014, de Jordi Pujol sobre els diners que tenia ocults a Andorra i que l’Estat va destapar per desestabilitzar el procés sobiranista. Tots els que volen minimitzar aquests dos casos s’erren. No dubto pas que l’Estat va aixecar la catifa de la corrupció convergent amb una intenció molt clara, però la realitat és que les irregularitats existien i, com vaig poder constatar personalment, les mentides estaven a l’ordre del dia. No em pertoca jutjar res, aviat hi haurà una sentència real, però una dècada després em sento amb la necessitat de proclamar en veu alta que aquella va ser la pitjor etapa de la meva vida.