A la tres
‘This is the real Spain’
Se’n recorden, del vídeo aquell que a principi d’any, a les portes de l’inici del judici de l’1-O, la secretaria d’Estat España Global del Ministeri d’Afers Estrangers feia circular per contrarestar la versió que explicava d’Espanya l’independentisme? This is the real Spain, es deia la campanya. Amb la imatge i la veu de suposades grans personalitats espanyoles, parlaven d’Espanya com una democràcia totalment consolidada i d’un país que s’ha convertit en “un referent mundial”. Coi, doncs, ahir, quin “referent mundial”, veient la no investidura de Pedro Sánchez, no? Ahir sí que vàrem veure l’Espanya real. Una Espanya en què les forces polítiques són incapaces d’arribar a acords per governar (vergonya aliena, sentint les intervencions de segons quins líders polítics), i una Espanya que va demostrar (que va tornar a demostrar) que viu millor contra Catalunya que no pas amb Catalunya. Jo no sé si la culpa de la no investidura és de Pedro Sánchez o de Pablo Iglesias (tanto monta, monta tanto, un cop el segon ja s’ha empassat la defensa del dret a l’autodeterminació a canvi de ser al govern), però la d’ahir va ser una bona radiografia. Lamentable, però real. Fa anys que sento a dir que l’independentisme s’ha instal·lat en un incomprensible tot contra Espanya. Però a mi em sembla (i aquests dies de debats de no investidura ho han deixat clar) que és Espanya qui no en vol saber res, del que passa a Catalunya. Perquè és això, el que els ha impedit arribar a cap acord. El PSOE no es pot permetre compartir govern amb ningú que no estigui disposat, de totes totes, a aplicar els 155 que facin falta contra Catalunya. Ni les crides a la responsabilitat ni els avisos del PNB, de Bildu i sobretot d’ERC anunciant un cataclisme si hi ha un 10-N i un futur govern de dretes (quina ironia, ahir, sentir Gabriel Rufián demanant seny als qui fan piulades), van servir de res. Ahir vàrem veure la imatge de l’Espanya real. La d’un president que supera mocions de censura però no plens d’investidura, que fa com si tingués majoria absoluta, que rep 155 vots en contra –quina altra gran ironia!– i la d’un Congrés en què només poden votar 346 dels 350 diputats perquè quatre són a la presó. A la presó! Segur, que el problema el tenim a Catalunya?