Sense raons

Doncs, fins aquí podien arribar. Total, la Història és la suma d’un munt d’històries, d’un conjunt de procediments incrustats en l’ADN col·lectiu. I no és gratuït que Espanya sigui l’únic estat europeu on mai no ha existit un govern de coalició. És la lògica de l’escorpí: la voluntat queda supeditada a la mateixa naturalesa. Si a això s’hi suma la crisi de lideratges polítics, doncs, fins aquí podien arribar.

Tres mesos després de les eleccions generals, aguantant un govern en funcions, Pedro Sánchez encara no ha escatit que no té majoria absoluta i que la suma de les tres dretes-dretes estatals supera en tres milions i mig el nombre dels seus votants. La victòria socialista fou un pur miratge i no hi ha cap raó per pensar que la generositat del senyor D’Hondt es mantindrà. Des d’un escó gens afermat, Sánchez ha optat per la ruleta russa, un joc sempre perillós i de resultats molt incerts.

Però, en el suposat debat d’investidura, el pitjor no ha estat la incapacitat socialista per crear complicitats, no; el desencert ha estat la continuada crida de Sánchez a favor de les complicitats amb populars i ciutadans, i el menyspreu amb què ha tractat els seus únics possibles socis, el que dificulta acords posteriors. El fracàs del candidat només cal atribuir-lo a ell mateix.

Confiar-ho tot al setembre és una irresponsabilitat, quan el clima estarà més enrarit i la sentència dels judicis al procés esclatarà sobre la política espanyola. Els socialistes estatals han suspès en matemàtiques i en ciències polítiques i ho tindran difícil per aprovar al setembre. Ara, intentaran guanyar el relat, però no serà gens fàcil quan el president en funcions, igual que el rei, també va nu.