Alternativa 2. Un segon pas

En anteriors capítols he dit que el capitalisme, el nostre sistema econòmic, té una mala salut. Pot continuar, però es trobarà cada cop més sovint afectat per crisis, cada cop més severes i més llargues. No considero alternatives vàlides les ja experimentades: comunisme, socialisme planificat o l’anarquisme, que és una manca de sistema econòmic. L’alternativa seriosa per aconseguir un sistema que faciliti un creixement econòmic és el més difícil de posar en pràctica, però no hi ha res en ell que no estigui acceptat pel 99,9% de la població.

Deia que la primera passa era solucionar dos problemes que clamen al cel i que estan al nostre abast: la fam al món i l’estructuració de l’Àfrica subsahariana, protagonista de les migracions cap a Europa. Es podria fer amb acció política i un 1% del producte interior brut.

La segona passa és difícil, però creïble. Hem d’anar pensant cada cop més en la globalització d’una part substancial del món, com a pas previ a una globalització total. Estic parlant d’una unió desenvolupada, semblant a la Unió Europea, que unifiqués bàsicament els principis generals d’actuació, que inclourien els drets laborals, els monetaris i els fiscals. És a dir, el que és la Unió Europea amb la passa endavant que encara no fa.

Tenim la Unió Europea, tenim l’ ONU, de la qual depenen diversos serveis multinacionals, el Tribunal de la Haia, etc. Tots aquests organismes han estat creats després de la Segona Guerra Mundial. Sembla com si la humanitat només es pogués posar d’acord en temes generals després de veure 100 milions de morts, com va passar durant la Segona Guerra Mundial. No hi haurà manera, per exemple, de fer una lluita seriosa contra el canvi climàtic fins que es produeix un cataclisme no sé on. Quan el clima polític en els països desenvolupats és relativament tranquil, resulta difícil imposar-lo.

Els organismes internacionals, i sobretot l’ONU, tindrien per objectiu mantenir la democràcia en tots els estats acollits i aplicar els principis de la declaració de Drets de l’Home, de la mateixa ONU, que cap estat aplica en la seva totalitat. D’aquesta manera el govern italià no permetria els morts dels emigrants en el Mediterrani, per exemple.

El conjunt d’aquests organismes haurien de tenir la capacitat d’imposar els criteris generals acceptats, de la mateixa manera que hi ha un tribunal internacional a la Haia que jutja i sanciona, entre d’altres, els disbarats de la guerra entre els pobles balcànics.

La humanitat és molt curta si no s’adona que, sense els 100 milions de morts, es podrien fer coses meravelloses en el nostre món, un xic tronat. Estic demanant que, sense guerra, es puguin obtenir els resultats que obtingueren Churchill, Atlee, Adenauer, Monnet, Schumann, De Gasperi i Spaak. Eren polítics de nivell, però si van poder fer coses va ser gràcies als efectes de la guerra. La gent no estava per fer determinades protestes, després de veure tantes desgràcies.

El projecte pot ser més o menys llarg, però no és cap bestiesa. La història de l’Europa desenvolupada ha millorat en l’aplicació de criteris ètics: la pena de mort quasi ha desaparegut, no es cremen les bruixes, ni els que abandonen la fe. Es tracta de reduir el temps. Factible si la població aplica els mateixos principis que a casa seva.

Continuarà.