La sentència

Algú em podria calcular quant va gastar Espanya en aturar (infructuosament) el referèndum de l’1 d’octubre? Algú té les dades dels homes que s’hi van desplaçar (deu vegades més que l’ajuda que vam percebre en el paorós incendi d’Horta de Sant Joan), dels vehicles que hi van intervenir, de les dietes dels sumptuós Tribunal Suprem, dels dos anys que tenen a la presó homes i dones rectes i democràtics? Si algú sap a quant puja la malversació de l’Estat, que ho faci públic.

De la mateixa manera que les víctimes van ser acusades de victimàries, les acusacions de malversació haurien de ser contra l’Estat.

Hem assistit al ridícul paper de l’aspirant Sánchez a la presidència del govern espanyol; hem vist com l’extrema dreta creixia sense aturador. Recordem que els feixistes van guanyar la guerra incivil, mentre a Europa perdien la guerra. Que ara es diguin demòcrates no suporta ni l’anàlisi més petita.

Escolteu, quan el darrer Estatut, a més de ser votat en el Parlament, es va fer un referèndum –es veu que sí que són possibles els referèndums a Catalunya–, i aleshores un gracioset Alfonso Guerra va dir “tocaba pulirlo y dejarlo bien limpito”. I es diuen demòcrates! Van prevaricar, passant per sobre de la voluntat popular. I ara assistirem a una condemna vexatòria contra els veritables demòcrates. Un cop d’estat? El darrer el va fer la Guàrdia Civil, amb el suport de l’aleshores cap d’estat, i les penes han estat irrisòries.

Per més lleu que sigui la sentència –que no ho serà– i per més que apliquen l’ominós article 155, serà una injustícia. Envers la democràcia i envers les persones que ho paguen dia a dia privats de llibertat. A sobre, has de sentir el Sánchez dient una oda interminable a Espanya: és l’Estat més demòcrata i més descentralitzat del món. El diàleg no és possible. I Europa no sembla disposada a ajudar-nos. I tanmateix, si volem ser lliures ho serem: utilitzant les seves pròpies lleis i la nostra pròpia integritat.