Ja fa quaranta anys

Era el 7 d’agost de 1979. En aquells moments, el qui subs­criu aques­tes rat­lles era alcalde de Llo­ret, aca­bat d’ele­gir en les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques, i, al vol­tant de les deu del matí, es diri­gia pre­ci­sa­ment a una reunió de tre­ball a la Dipu­tació de Girona. En pas­sar pel tros de car­re­tera ano­me­nat Coll Estret vaig veure que sor­tia, de la boscúria del cantó de ponent, una columna de fum. Ja feia dies que ens sobre­sal­ta­ven contínua­ment petits incen­dis i s’ende­vi­nava una mà cri­mi­nal que els ati­ava. Aquell dia la va fer grossa. Posat en con­tacte amb els ser­veis d’extinció muni­ci­pals, em van dir que ja havien estat avi­sats i ja ho inten­ta­ven con­tro­lar. El foc, però, va anar en aug­ment i va aca­bar superant la car­re­tera, tom­bant pel ves­sant dret, i aga­fant els arbres de la urba­nit­zació Los Pina­res. La tragèdia havia començat. De retorn de Girona ja no vaig poder acce­dir direc­ta­ment a Llo­ret i vaig haver de vol­tar per Bla­nes. Vaig men­jar alguna cosa a casa i, de seguida, vaig incor­po­rar-me al grup de bom­bers i volun­ta­ris que ope­rava al sec­tor de l’Àngel. Allà vaig rebre la notícia que es veia alguna per­sona cal­ci­nada en un rost arran de la car­re­tera vella, al revolt de la Pae­lla. Ens hi vam des­plaçar. I a mesura que vam anar dava­llant entre els arbres, vam anar tro­bant-nos amb un espec­ta­cle dan­tesc: vint-i-una per­so­nes cre­ma­des, onze d’elles api­nya­des al fons del bar­ranc. Havien bus­cat la sor­tida per un car­rer de la urba­nit­zació que era un cul de sac i, com que veien la car­re­tera a l’altra banda del bar­ranc, els va sem­blar que serien a temps de tra­ves­sar i no els fou pos­si­ble. Molts dels que van morir eren gent humil que s’havia com­prat una par­cel·la que no havien pogut ni edi­fi­car, però que els ser­via per ins­tal·lar una tenda de cam­pa­nya i pas­sar-hi les fes­tes en família. Recordo que, quan es va esvair el foc i el fum, encara hi vaig veure, en una, la car­cassa de la tenda i una pilota d’una de les cri­a­tu­res que hi havia estat jugant feia poc. Les imat­ges i els records d’aquell fet no se m’esbor­ra­ran mai i roman­dran sem­pre amb mi els noms d’aquells llo­re­tencs d’adopció de les famílies García Sánchez, Pons Gor­di­llo, Molina, Sánchez Flo­res, Hernàndez i Caparrós. El més gran tenia sei­xanta anys –una dona– i el més petit –un vai­let– nou mesos. Catorze dels morts tenien menys de vint anys. No els obli­daré mai. També for­men part de la nos­tra història, del capítol tràgic, que inclou les impre­vi­si­ons urbanísti­ques.