Ens uniformen

Com més va més ens assemblem tots. Així com el prêt-à-porter va eliminar l’elegància individual, l’arquitectura i l’urbanisme estan fent que pobles i ciutats d’arreu del món s’assemblin cada cop més. Quan els noticiaris transmeten imatges de nuclis antics, per poc que hom conegui el seu país és fàcil identificar d’on es tracta; quan són carrers i edificis de mig segle ençà, es nota que hi ha hagut un procés d’assimilació. En els edificis públics, la tendència s’accelera. Fa falta arribar fins a la porta per distingir una escola d’un ambulatori, una biblioteca d’un jutjat, una estació d’autobusos d’una presó. No és estrany que de tot això ara en diguin “equipaments”, com si es tractés dels uniformes d’un exèrcit. Totes les capitals tenen zones turístiques i avingudes comercials que són calcades les unes de les altres, amb tècniques culinàries convergents i les mateixes marques globals exhibint els mateixos productes; només en varien els monuments històrics on fer-se la foto per poder dir que s’ha viatjat. Aviat tenir un pont de Calatrava, d’inutilitat i dispendi garantits, es considerarà un dret social en tots els llocs que vulguin atreure l’atenció dels operadors turístics. Abans hom es vestia o es feia una casa per distingir-se, que vol dir elevar-se per damunt del comú –qualsevol dia suprimiran aquesta accepció del diccionari–, ara tothom compra les mateixes merdetes tèxtils fabricades a l’Orient llunyà i viu en aglomeracions urbanes que es complauen a arrasar les diferències i a esdevenir barris d’una megalòpolis única.